Aristòtil: anterioritat de l'acte respecte de la potència

 ja que ja hem definit en quants sentits es diu «anterior», és evident que l'acte és anterior a la potència, vull dir, no solament a la potència que ha estat definida com a principi capaç de produir el canvi en un altre, o (en això mateix, però) mentre que un altre, sinó, en general, a tot principi capaç de produir el moviment o capaç de produir el repòs. I, certament, la naturalesa pertany al mateix gènere que la potència: és, en efecte, un principi capaç de produir el moviment, però no en un altre, sinó en el mateix mentre que el mateix. Doncs bé, l'acte és anterior a tota potència d'aquest tipus quant a la noció i quant a l'entitat. Quant al temps, d'altra banda, ho és en cert sentit, i en cert sentit, no.

(I) Que certament és anterior quant a la noció, és evident. En efecte, el potent o capaç en sentit primari és potent o capaç perquè li és possible actuar: així, dic que és constructor el que pot construir, i capaç de veure el que pot veure, i visible el que pot ser vist. I el mateix raonament val en els altres casos, de manera que la noció (d'acte) necessàriament precedeix (a la de potència), i el coneixement (d'aquell) precedeix al coneixement (d'aquesta).

(Il) Quant al temps és anterior en el sentit següent: l'actual és anterior tractant-se del mateix quant a l'espècie, però no numèricament. Vull dir això: que respecte d'aquest individu humà que ja és en acte, respecte del blat i respecte d'algú que està actualment veient, són, quant al temps, anteriors la matèria, la llavor i el que és capaç de veure, i aquests últims són en potència, però no en acte, home, blat i algú que veu. No obstant això, anteriors a aquests quant al temps hi ha altres coses que són en acte, per les quals són generats aquests. I és que el que és en acte es genera sempre del que és en potència per l'acció d'alguna cosa que és en acte, per exemple, un home per l'acció d'un home, un músic per l'acció d'un músic, havent-hi sempre alguna cosa que produeix l'inici del moviment. I el que produeix el moviment està ja en acte. En les exposicions relatives a l'entitat va quedar dit, d'altra banda, que tot el que arriba a ser, arriba a ser alguna cosa, a partir d'alguna cosa i per l'acció d'alguna cosa, i que això últim és de la mateixa espècie que allò. Per la qual cosa és manifestament impossible que algú sigui constructor sense haver construït res, o citarista sense haver tocat en absolut la cítara. I és que el que està aprenent a tocar la cítara aprèn a tocar la cítara tocant-la, i el mateix en els altres casos. D'on ha sorgit l'argument sofístic que, mancant del saber corresponent, s'executa allò sobre el que recau tal saber: el que està aprenent-ho manca, efectivament, d'ell. Però ja que ja ha arribat a ser una mica del que està arribant a ser i, en general, alguna cosa ja s'ha mogut del que està movent-se (això està aclarit en els llibres sobre el moviment), també segurament el que està aprenent posseirà necessàriament el saber corresponent. Però és que, a més, amb aquesta argumentació es palesa que l'acte és, també en aquest sentit, anterior a la potència quant a la generació i al temps.

(lll) Però ho és també quant a l'entitat. (I) En primer lloc, perquè les coses que són posteriors quant a la generació són anteriors quant a la forma especifica, és a dir, quant a l'entitat (així, l'adult és anterior al nen, i l'home a l'esperma: doncs l'un posseeix ja la forma especifica i l'altre, no), i perquè tot el que es genera progressa cap a un principi, és a dir, cap a una fi (allò per a això és, efectivament principi, i el allò per a això de la generació és la fi), i l'acte és fi, i la potència es considera tal en funció d'ell: per descomptat, els animals no veuen per tenir vista, sinó que tenen vista per veure, i d'igual manera, es posseeix l'art de construir per construir, i la capacitat de teoritzar per teoritzar, però no es teoritza per tenir la capacitat de teoritzar, a no ser els que estan exercitant-se: i és que aquests no teoritzen, a no ser d'aquesta manera, o bé, perquè no necessiten en absolut teoritzar.

A més, la matèria és en potència en tant que pot aconseguir la forma especifica, i una vegada que està en acte, està ja en la forma especifica. I el mateix en els altres casos, fins i tot en aquells la fi dels quals és un moviment, i per aquest motiu la naturalesa es comporti com els quals ensenyen: aquests consideren que han aconseguit la fi quan han exhibit a l'alumne actuant.

De no ser així, l'alumne seria com l'Hermes de Pausó: com aquest, no quedaria clar si el saber està dins o fora d'ell. L'actuació és, en efecte, la fi, i l'acte és l'actuació, i per això la paraula 'acte' es relaciona amb 'actuació', i tendeix a la plena realització, i ja que en el cas d'algunes potències el resultat final és el seu propi exercici (així, el resultat final de la vista és la visió, i per la vista no es produeix cap altra cosa a part d'aquella), mentre que en alguns casos es produeix alguna cosa diferent (així, per l'acció de l'art de construir es produeix una casa, a part de l'acció mateixa de construir), no és menys cert que l'acte és fi en el primer cas, i més fi que la potència en el segon cas. I és que l'acció de construir es dóna en el que s'està construint, i es produeix i té lloc a una amb la casa. Així doncs, quan el produït és alguna cosa diferent del propi exercici, l'acte de tals potències es realitza en el que és produït (per exemple, l'acte de construir en el que està sent construït, i l'acte de teixir en el que està sent teixit; i de la mateixa manera en els altres casos: en general, el moviment es realitza en el mogut).[...]

(2) Però és anterior en un sentit més fonamental. I és que les coses eternes són, quant a l'entitat, anteriors a les coses corruptibles, i res que és en potència és etern. La raó és aquesta: que tota potència ho és, conjuntament, de tots dos termes de la contradicció. Doncs, d'una part, allò que no té potència d'existir no existirà en cap subjecte i, d'una altra part, tot allò que té potència pot no actualitzar-se. Per tant, allò que té potència de ser és possible que sigui i que no sigui. Per tant, la mateixa cosa és possible que sigui i que no sigui. I el que és capaç de no ser cap que no sigui. Al seu torn, allò que té la possibilitat de no ser és corruptible, ja en sentit absolut, ja en aquell aspecte en què es diu que pot no ser, quant al lloc, quant a la quantitat o quant a la qualitat. Ho corruptible en sentit absolut és el corruptible quant a l'entitat. Per tant, (a) cap de les coses que són incorruptibles en sentit absolut està en potència en sentit absolut. (Res impedeix que l'estiguin en algun aspecte, per exemple, quant a la qualitat o al lloc.) Després totes elles estan en acte. (b) Tampoc està en potència cap de les coses que són necessàriament. (Certament, aquestes són les realitats primeres; i, per descomptat, si elles no existissin no existiria res.) (c) I tampoc el moviment, si és que hi ha algun que és etern. I si hi ha alguna cosa eternament mogut, no és alguna cosa mogut conforme a potència, excepte mentre que es mou d'un lloc a un altre (res impedeix que es doni una matèria pròpia d'aquest tipus de moviment). Per això el sol, els astres i el firmament sencer estan eternament en activitat, i no és de témer que es detinguin en algun moment, com temen els filòsofs de la naturalesa. Ni tampoc es fatiguen fent això: i és que el seu moviment no és relatiu a la potència de tots dos termes de la contradicció, com el de les coses corruptibles, de manera que la continuació del seu moviment els resultés fatigosa. Doncs la causa d'això és l'entitat que és matèria i potència, i no acte. També les coses sotmeses a canvi -com la terra i el foc- imiten a les coses incorruptibles. Elles també, en efecte, es troben eternament en activitat, doncs tenen el moviment per si mateixes i en si mateixes. Les restants potències, d'acord amb les precisions que hem fet, són totes elles de tots dos termes de la contradicció. En efecte, allò que té potència per moure de certa manera pot també moure no d'aquesta manera, com és el cas de les potències racionals totes. Les potències irracionals mateixes, al seu torn, ho són de tots dos termes de la contradicció, segons es donin o no es donin.

Així doncs, si existeixen naturaleses o entitats tals com els dialèctics diuen que són les Idees, hi haurà alguna cosa que sap másque el Saber Mateix, i alguna cosa que està en moviment més que el Moviment Mateix. Doncs els citats en primer lloc són actes majorment, mentre els segons són potències de tals actes.

Que l'acte és, certament, anterior a la potència i a tot principi de canvi, és evident.

Metafísica, 1049b-1051a. (Gredos, Madrid 1994, edició de Tomás Calvo, p.380-387).

---

Original en castellà

Puesto que ya hemos definido en cuántos sentidos se dice «anterior», es evidente que el acto es anterior a la potencia, quiero decir, no solamente a la potencia que ha sido definida como principio capaz de producir el cambio en otro, o (en ello mismo, pero) en tanto que otro, sino, en general, a todo principio capaz de producir el movimiento o capaz de producir el reposo. Y, ciertamente, la naturaleza pertenece al mismo género que la potencia: es, en efecto, un principio capaz de producir el movimiento, pero no en otro, sino en lo mismo en tanto que lo mismo. Pues bien, el acto es anterior a toda potencia de este tipo en cuanto a la noción y en cuanto a la entidad. En cuanto al tiempo, por lo demás, lo es en cierto sentido, y en cierto sentido, no.

(I) Que ciertamente es anterior en cuanto a la noción, es evidente. En efecto, lo potente o capaz en sentido primario es potente o capaz porque le es posible actuar: así, digo que es constructor el que puede construir, y capaz de ver el que puede ver, y visible lo que puede ser visto. Y el mismo razonamiento vale en los demás casos, de modo que la noción (de acto) necesariamente precede (a la de potencia), y el conocimiento (de aquél) precede al conocimiento (de ésta).

(Il) En cuanto al tiempo es anterior en el sentido siguiente: lo actual es anterior tratándose de lo mismo en cuanto a la especie, pero no numéricamente. Quiero decir esto: que respecto de este individuo humano que ya es en acto, respecto del trigo y respecto de alguien que está actualmente viendo, son, en cuanto al tiempo, anteriores la materia, la semilla y el que es capaz de ver, y estos últimos son en potencia, pero no en acto, hombre, trigo y alguien que ve. Sin embargo, anteriores a éstos en cuanto al tiempo hay otras cosas que son en acto, por las cuales son generados éstos. Y es que lo que es en acto se genera siempre de lo que es en potencia por la acción de algo que es en acto, por ejemplo, un hombre por la acción de un hombre, un músico por la acción de un músico, habiendo siempre algo que produce el inicio del movimiento. Y lo que produce el movimiento está ya en acto. En las exposiciones relativas a la entidad quedó dicho, por lo demás, que todo lo que llega a ser, llega a ser algo, a partir de algo y por la acción de algo, y que esto último es de la misma especie que aquello. Por lo cual es manifiestamente imposible que alguien sea constructor sin haber construido nada, o citarista sin haber tocado en absoluto la cítara. Y es que el que está aprendiendo a tocar la cítara aprende a tocar la cítara tocándola, y lo mismo en los demás casos. De donde ha surgido el argumento sofístico de que, careciendo del saber correspondiente, se ejecuta aquello sobre lo cual recae tal saber: el que está aprendiéndolo carece, efectivamente, de él. Pero puesto que ya ha llegado a ser algo de lo que está llegando a ser y, en general, algo ya se ha movido de lo que está moviéndose (esto está aclarado en los libros sobre el movimiento), también seguramente el que está aprendiendo poseerá necesariamente el saber correspondiente. Pero es que, además, con esta argumentación se patentiza que el acto es, también en este sentido, anterior a la potencia en cuanto a la generación y al tiempo.

(lll) Pero lo es también en cuanto a la entidad. (I) En primer lugar, porque las cosas que son posteriores en cuanto a la generación son anteriores en cuanto a la forma especifica, es decir, en cuanto a la entidad (así, el adulto es anterior al niño, y el hombre al esperma: pues lo uno posee ya la forma especifica y lo otro, no), y porque todo lo que se genera progresa hacia un principio, es decir, hacia un fin (aquello para lo cual es, efectivamente principio, y el aquello para lo cual de la generación es el fin), y el acto es fin, y la potencia se considera tal en función de él: desde luego, los animales no ven para tener vista, sino que tienen vista para ver, y de igual modo, se posee el arte de construir para construir, y la capacidad de teorizar para teorizar, pero no se teoriza para tener la capacidad de teorizar, a no ser los que están ejercitándose: y es que éstos no teorizan, a no ser de este modo, o bien, porque no necesitan en absoluto teorizar.

Además, la materia es en potencia en cuanto que puede alcanzar la forma especifica, y una vez que está en acto, está ya en la forma especifica. Y lo mismo en los demás casos, incluso en aquellos cuyo fin es un movimiento, y de ahí que la naturaleza se comporte como los que enseñan: éstos consideran que han alcanzado el fin cuando han exhibido al alumno actuando.

De no ser así, el alumno sería como el Hermes de Pausón: como éste, no quedaría claro si el saber está dentro o fuera de él. La actuación es, en efecto, el fin, y el acto es la actuación, y por ello la palabra 'acto' se relaciona con 'actuación', y tiende a la plena realización, y puesto que en el caso de algunas potencias el resultado final es su propio ejercicio (así, el resultado final de la vista es la visión, y por la vista no se produce ninguna otra cosa aparte de aquélla), mientras que en algunos casos se produce algo distinto (así, por la acción del arte de construir se produce una casa, aparte de la acción misma de construir), no es menos cierto que el acto es fin en el primer caso, y más fin que la potencia en el segundo caso. Y es que la acción de construir se da en lo que se está construyendo, y se produce y tiene lugar a una con la casa. Así pues, cuando lo producido es algo distinto del propio ejercicio, el acto de tales potencias se realiza en lo que es producido (por ejemplo, el acto de construir en lo que está siendo construido, y el acto de tejer en lo que está siendo tejido; y del mismo modo en los demás casos: en general, el movimiento se realiza en lo movido).[...]

(2) Pero es anterior en un sentido más fundamental. Y es que las cosas eternas son, en cuanto a la entidad, anteriores a las cosas corruptibles, y nada que es en potencia es eterno. La razón es ésta: que toda potencia lo es, conjuntamente, de ambos términos de la contradicción. Pues, de una parte, aquello que no tiene potencia de existir no existirá en ningún sujeto y, de otra parte, todo aquello que tiene potencia puede no actualizarse. Luego, lo que tiene potencia de ser es posible que sea y que no sea. Por tanto, la misma cosa es posible que sea y que no sea. Y lo que es capaz de no ser cabe que no sea. A su vez, lo que tiene la posibilidad de no ser es corruptible, ya en sentido absoluto, ya en aquel aspecto en que se dice que puede no ser, en cuanto al lugar, en cuanto a la cantidad o en cuanto a la cualidad. Lo corruptible en sentido absoluto es lo corruptible en cuanto a la entidad. Por tanto, (a) ninguna de las cosas que son incorruptibles en sentido absoluto está en potencia en sentido absoluto. (Nada impide que lo estén en algún aspecto, por ejemplo, en cuanto a la cualidad o al lugar.) Luego todas ellas están en acto. (b) Tampoco está en potencia ninguna de las cosas que son necesariamente. (Ciertamente, éstas son las realidades primeras; y, desde luego, si ellas no existieran no existiría nada.) (c) Y tampoco el movimiento, si es que hay alguno que es eterno. Y si hay algo eternamente movido, no es algo movido conforme a potencia, excepto en tanto que se mueve de un lugar a otro (nada impide que se dé una materia propia de este tipo de movimiento). Por eso el sol, los astros y el firmamento entero están eternamente en actividad, y no es de temer que se detengan en algún momento, como temen los filósofos de la naturaleza. Ni tampoco se fatigan haciendo esto: y es que su movimiento no es relativo a la potencia de ambos términos de la contradicción, como el de las cosas corruptibles, de modo que la continuación de su movimiento les resultara fatigosa. Pues la causa de esto es la entidad que es materia y potencia, y no acto. También las cosas sometidas a cambio -como la tierra y el fuego- imitan a las cosas incorruptibles. Ellas también, en efecto, se hallan eternamente en actividad, pues tienen el movimiento por sí mismas y en sí mismas. Las restantes potencias, de acuerdo con las precisiones que hemos hecho, son todas ellas de ambos términos de la contradicción. En efecto, lo que tiene potencia para mover de cierto modo puede también mover no de ese modo, como es el caso de las potencias racionales todas. Las potencias irracionales mismas, a su vez, lo son de ambos términos de la contradicción, según se den o no se den.

Así pues, si existen naturalezas o entidades tales como los dialécticos dicen que son las Ideas, habrá algo que sabe másque el Saber Mismo, y algo que está en movimiento más que el Movimiento Mismo. Pues los citados en primer lugar son actos mayormente, mientras los segundos son potencias de tales actos.

Que el acto es, ciertamente, anterior a la potencia y a todoprincipio de cambio, es evidente.

Metafísica, 1049b-1051a. (Gredos, Madrid 1994, edición de Tomás Calvo, p.380-387).