Filosofia de la ment
De Wikisofia
La revisió el 16:20, 20 abr 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "ólogo" a "òleg")
Estudi dels processos mentals i dels supòsits teòrics subjacents a les nocions mateixes de ment, psique, esperit, cognició i, en general, de tots els processos vagament denominats mentals.
En els incios de la reflexió filosòfica, especialment a partir de la filosofia de Plató i d' Aristòtil, i accentuat pel cristianisme i les diferents religions monoteistes, la concepció dominant va ser la pròpia d'un dualisme basat en la distinció entre cos i ànima, reservant-se per a aquesta última les propietats específicament mentals. Aquest dualisme va ser reformulat per Descartes, per qui hi ha una absoluta distinció entre el cos (res extensa), que es comporta com una màquina, i l'esperit (res cogitans), que és immaterial. Per explicar la relació entre els processos corporals i els anímics (entre dues substàncies diferents), Descartes va recórrer a una hipotètica interacció que, segons ell, es realitzaria a través de la glàndula pineal.
Però aquesta tesi implica una inconseqüència respecte de la seva teoria de les substàncies, ja que tal interacció contradiu la impossibilitat de relació causal entre substàncies de naturalesa diferent (el que va ser durament atacat per Gassendi, per exemple, i, posteriorment, per La Mettrie i la seva concepció mecanisicta del home màquina ). Uns altres racionalistes van intentar donar solucions diferents que van engendrar el paral·lelisme psicofísic. Així Malebranche va propugnar l'ocasionalisme que posava a Déu com la causa única dels dos processos; Leibniz va formular la teoria de la harmonia preestablerta, segons la qual, encara que no hi ha comunicació entre cos i esperit, Déu els va crear sincronitzats. Totes aquestes «solucions» seguien pressuposant una concepció dualista. En canvi Spinoza afirma que cos i matèria són dos atributs de la mateixa substància, amb el que sustenta un dualisme de propietats, però un monisme de substàncies
Una de les tesis que s'oposava al paral·lelisme psicofísic dualista era l'epifenomenalisme, que defensava que els estats mentals són simples efectes de l'activitat cerebral, sense una subsistència pròpia, i que depenen directament del cervell, o agent que els produeix. Per l'epifenomenalisme només els processos físics són causalment pertinents respecte a ulteriors processos físics, mentre que els processos mentals, encara que existeixen, són irrellevants causalment.
Henri Bergson va reaccionar tant contra l'epifenomenalisme com contra el paral·lelisme psicofísic i contra la teoria de Fechner ja que, segons ell, aquestes tesis compartien un mateix i erroni punt de partida, a saber, el de la dependència del mental, i acceptaven el pressupost fals, segons Bergson, que un coneixement exhaustiu de la neurofisiologia ens permetria obtenir també un coneixement complet de les activitats de la consciència. Contra el paral·lelisme psicofísic invocava, a més, el seu caràcter forçat, i contra les interpretacions materialistes i epifenomenalistes assenyalava que, si bé els fets científics avalen la indubtable solidaritat entre els fenòmens mentals i l'activitat cerebral, de cap manera permeten la simple identificació de tots dos tipus de fenòmens. Un vestit pot penjar d'un clau -diu-, però no depèn d'ell, ni podem predir la forma del vestit per la forma del clau. D'altra banda, atacava la concepció de Fechner de la pretensió de poder mesurar la intensitat dels fenòmens psíquics, i denunciava el caràcter espúreo i mixt d'aquesta concepció de intensitat. Aquesta noció, segons Bergson, és producte de la barreja de la noció de magnitud extensiva de les causes externes amb l'experiència de la multiplicitat dels estats interns, i substitueix la impressió qualitativa de la nostra consciència per la interpretació quantitativa efectuada per l'enteniment, que oculta que, en els processos de consciència, les diferències no són de grau, sinó qualitatives.
En èpoques més recents el problema del paral·lelisme psicofísic i, en general, el problema de les relacions entre ment i cos, han suscitat un viu interès, i s'han reproduït la majoria de les clàssiques posicions, però fortament modificades gràcies a la introducció dels avanços en la filosofia del llenguatge (especialment a partir de l'últim Wittgenstein i l'anàlisi del llenguatge ordinari) i als desenvolupaments de la moderna neurologia, d'una banda, i de les ciències cognitives, ciències de la computació i la intel·ligència artificial, per una altra.
Filòsofs com Brentano o William James, per exemple, han seguit mantenint posicionis dualistes. Uns altres com Karl Popper i el neurofisiòleg i premi Nobel John Eccles han reformulat aquest dualisme i han introduït un tri-ísmo, al que ells anomenen interaccionisme, a partir de la teoria dels tres mons.
Des de princios del segle XX, i en contra de les tesis dualistes, es va originar el conductisme filosòfic, que parteix dels estudis de Wittgenstein i de Malcom del llenguatge ordinari, i el representant del qual més característic és G. Ryle. La seva obra, El concepte del mental (1949), arremet contra el dualisme cartesià i el problema del «fantasma en la màquina», i assenyala que la pretesa diferenciació entre ment i cervell és fruit d'un error categorial. No obstant això, les crítiques de Quine a determinats pressupostos teòrics d'aquestes concepcions, així com el fet que no sempre podem traduir termes mentals en descripcions de conductes (els estats mentals, tals com les creences, per exemple, no es manifesten necessàriament en conductes), va portar a la formulació d'altres concepcions. D'entre elles, destaquem:
a) La teoria de la identitat com a tipus, que identifica els estats mentals directament amb estats del cervell, defensada, entre d'altres, per Köhler, Penfield, Plau, Hebb, Feigl i Smart. (De vegades també es coneix aquesta teoria com a central state materialism).
b) Però les crítiques d'autors com Kripke o Schaffer a la teoria de la identitat com a tipus han fet que diversos dels defensors d'aquesta teoria (com Feigl, per exemple) es passin a l'anomenat materialisme eliminatiu, defensat, entre d'altres, per Paul i Patricia Churchland, Stephen Stich, Feyerabend i Rorty. Aquesta teoria nega l'existència de fenòmens mentals i sustenta que tota identificació o reducció dels estats mentals a estats neuronals (o neurales) ha de conduir necessàriament a una eliminació dels primers. Quan la neurofisiologia mostri que tots les nostres creences, desitjos o dolors no són més que configuracions d'esdeveniments neuronals, aquestes nocions -pròpies d'una psicologia popular- deixaran d'existir.
c) La teoria de la identitat com a instància, en canvi, segueix mantenint una certa irreductibilitat dels fenòmens mentals a mers processos físics, i sosté que cada estat mental es correspon a un estat neural i és idèntic a un estat cerebral, però un mateix estat mental pot procedir de diferents estats cerebrals. Aquesta teoria admet, doncs, el caràcter irreductible del mental i proposa una forma feble de materialisme no reduccionista (denominat de vegades token-token materialism o materialisme ocasional). Defensen aquesta tesi autors com Donald Davidson (la teoria del qual del monisme anomal pot incloure's dins d'aquesta teoria), Jerry Fodor i Hilary Putnam. Les relacions entre tipus mentals i tipus físics són de tal manera que el mateix esdeveniment mental pot realitzar-se, en circumstàncies diferents, en esdeveniments físics completament diferents. Per a aquesta teoria, els esdeveniments mentals han d'entendre's funcionalment, la qual cosa ha conduït a l'anomenat funcionalisme psicològic (que no ha de confondre's amb el funcionalisme psicològic de finalitats del segle XIX i començaments del XX desenvolupat per Dewey i Angell, que més aviat es vincula amb els desenvolupaments de la intel·ligència artificial), i que ha estat defensat, entre d'altres, pel mateix Smart, Armstrong, D.K. Lewis.
d) L'emergentisme defensat per John Searle, que distingeix entre ment i cos (i cervell més exactament), si bé sustenta que els cervells causen les ments, no adopta una posició reduccionista: la ment no es redueix als mecanismes neurològics ni d'identifica amb ells, sinó que és una propietat emergent causada per aquests. El fet que els processos mentals no siguin reductibles a mers processos biològics no suposa cap forma de mentalisme espiritualista, sinó que és una forma de materialisme emergentista que considera que certes propietats (entre elles la ment) no poden merament reduir-se a les activitats físiques que les causen. Un líquid està format per àtoms, que no són líquids, sinó que la propietat de la liquiditat depèn de l'estructura dels enllaços moleculars. Així, una macropropietat (la liquiditat o l'estat sòlid d'una taula, per exemple), s'expliquen per les seves micropropiedades, però no es redueixen merament a aquestes. De la mateixa manera succeeix amb la ment.
Veure termes relacionats.
