No-res

 (del llatí nihil, el contrari del que és alguna cosa)

En els inicis del pensament antic la noció del no-res va aparellada amb la negació de l'ésser, és a dir, amb el que no és, tal com s'elabora en la filosofia de Parmènides qui així ho formula en la via de la veritat del seu famós poema : mentre que el no ser no és, el no-res, entesa en aquest sentit, no pot ni dir-se ni pensar-se (veure text ).

En canvi, Plató, en el Sofista, en lloc de pensar el no-res com un no ser absolut la concep com el un altre d'un ser determinat. El no-res, doncs, pensat com l'altre, entra a formar part dels cinc gèneres suprems, formats per l'ésser, i dues parelles: el moviment i el repòs, i el mateix i l'altre. Però, mentre que el moviment i el repòs s'oposen absolutament, el mateix i l'altre només són relativament oposats, ja que la noció de l'altre usada per Plató no equival a la negació de l'ésser, sinó que es refereix a alguna cosa un altre del mateix ser mentre que no ser és solament negació del ésser. En aquest sentit el no-res és un no ser relatiu i, per tant, en cert sentit pot dir-se que el no-res és (veure text ) el que, en certa forma, el mateix Plató qualifica de parricidi contra Parmènides (veure cita i veure també: el mateix i l'altre). També per a Aristòtil la negació i la privació es donen a partir d'afirmacions determinades, apartant-se de la concepció del no-res absolut defensat pels eleates.

En el pensament religiós jueu i cristià el no-res, com a privació i no existència absoluta, s'entén com l'absolutament oposat a Déu, que és la perfecció absoluta i que, segons aquestes concepcions, crea el món ex nihilo, a partir de la «res», la qual cosa subratlla l'omnipotència divina i la seva total llibertat creadora. D'aquesta procedència de la res s'infereix també, com ho subratlla sant Agustí, la total contingència dels éssers creats, les úniques perfeccions dels quals i l'única raó dels quals de ser, són de procedència divina. No obstant això, en l'anomenada teologia negativa representada per autors com el Mestre Eckhart o Jacob Boehme, el no-res s'entén com la negació de tota forma coneguda de l'ésser i, en aquest sentit derivat (de procedència neoplatònica), s'identifica amb Déu, del que «res» no podem saber ja que transcendeix absolutament tota essència coneguda i cognoscible.

Per a Kant el no-res correspon a la categoria de quantitat com a mer conjunt buit, o a la categoria de qualitat com a objecte buit o intuïció sense contingut, mentre que en la concepció dialèctica de Hegel el no-res equival a la noció immediata i indeterminada de l'ésser. Així, en la seva indeterminació, ser i no-res coincideixen, però la seva antítesi es resol en l'esdevenir que, d'aquesta manera, apareix com el primer concepte que integra els de ser i no-res (veure text ). En aquesta concepció, el no-res apareix com el fonament de la negació i no al revés, i inverteix la contraposició eleàtica en assenyalar la identitat de ser i no-res quan plenament indeterminats. D'aquesta manera, el primer concepte de la Lògica de Hegel no és l' ésser ni el no-res, sinó l' esdevenir en què es resol la contradicció abstracta entre aquelles nocions igualment indeterminades, i el no-res s'oposa a l' ésser, però en "ser determinat.

També Heidegger (Què és metafísica?) i, a partir d'ell, els existencialistes conceben el no-res no com a negació d'un ens, sinó com allò que possibilita la seva negació. El no-res no és una entitat negativa, però revela l'ésser dels ens, la qual cosa en el cas de l'home, es manifesta en el sentiment de l'angoixa, que palesa que l'ésser de l'home consisteix en no ser el ser íntegrament. Sartre, en la seva obra L'ésser i el no-res, tematitza aquest caràcter del ser de l'home com el no-res del ser (veure text ) en veure que la consciència està constituïda per possibilitats, però cada possibilitat implica una elecció que, al seu torn, exclou una altra possibilitat no realitzada, la qual cosa manifesta el caràcter de negació de ser complet o total de l'home (veure text ). D'aquesta manera, l'ésser de l'home apareix en el seu radical finitud entre un tot impossible i el no-res.

Bergson, en la seva Evolució creadora, denuncia la idea de res a la qual considera un fals concepte. Segons Bergson, pensant l'ésser sobre el fons de la seva negació s'atribueix realitat a aquesta. Així, el no-res implica el pensament de la totalitat més l'acte de la seva negació. D'aquesta manera és un fals concepte que, fins i tot, suposa la reduplicació del real: «hi ha més i no menys en la idea d'un objecte concebut com a inexistent», doncs en aquest pensament, a més del pensament de l'objecte, hi ha el pensament de la seva negació (veure text). Des d'una perspectiva completament diferent, la filosofia analítica també ha combatut les tesis hegelianes i heideggerianes que fan del no-res un alguna cosa i recalquen que, en el llenguatge ordinari, el terme «res» solament s'usa en la formulació de proposicions existencials negatives.