Díctic

 Terme amb el qual es designen els pronoms de primera i segona persona, certs adverbis de temps com ara, ahir, avui, etc., i alguns adverbis de lloc com aquí, per la seva funció d'identificar, cridar l'atenció sobre alguna cosa. Els deíctics adquireixen el significat a partir de les indicacions lingüístiques que se'ls atribueixen, si es coneix la situació d'enunciació (veure deixis i ostensió). Quan s'ignora la situació d'enunciació resulta impossible atribuir-los significat. Els deíctics manquen d'autonomia referencial, és a dir, són incapaces per si mateixos de determinar la seva referència en ser usats en una frase. El referent deíctic caldrà buscar-ho en l'entorn físic: si es pot designar amb un gest es tracta de referència demostrativa, si s'identifica sobre la base de la situació d'enunciació sense recórrer al gest, es tracta de referència deíctica no demostrativa.

En un sentit aproximat al de deíctic utilitza Charles Sanders Peirce, i tota la bibliografia filosòfica recent, el terme «indicatiu» per referir-se a tot allò que atreu l'atenció de l'oïdor cap a aspectes de la situació immediata, i li incita a establir una veritable connexió entre la seva ment i l'objecte.