Ortega: submissió de la raó a la vida

Avui veiem clarament que, encara que fecund, va ser un error el de Sòcrates i els segles posteriors. La raó pura no pot suplantar a la vida: la cultura de l'intel·lecte abstracte no és, enfront de l'espontània, una altra vida que es basti a si mateixa i pugui desallotjar a aquella. És tan sols una breu illa surant sobre el mar de la vitalitat primària. Lluny de poder substituir a aquesta, ha de recolzar-se en ella, nodrir-se d'ella com cadascun dels membres viu de l'organisme sencer.

És aquest l'estadi de l'evolució europea que coincideix amb la nostra generació. Els termes del problema, després de recórrer un llarg cicle, apareixen col·locats en una posició estrictament inversa de la qual van presentar davant l'esperit de Sòcrates. El nostre temps ha fet un descobriment oposat al seu: ell va sorprendre la línia en què comença el poder de la raó; a nosaltres se'ns ha fet veure, en canvi, la línia en què acaba. La nostra missió és, doncs, contraria a la seva. A través de la racionalitat hem tornat a descobrir l'espontaneïtat.

Això no significa una tornada a la ingenuïtat primigènia semblant a la qual Rousseau pretenia. La raó, la cultura more geometrico és una adquisició eterna. Però cal corregir el misticisme socràtic, racionalista, culturalista, que ignora els límits d'aquella o no dedueix fidelment les conseqüències d'aquesta limitació. La raó és només una forma i funció de la vida. La cultura és un instrument biològic i res més. Situada front i contra la vida, representa una subversió de la part contra el tot. Urgeix reduir-la al seu lloc i ofici.

El tema del nostre temps consisteix a sotmetre la raó a la vitalitat, localitzar-la dins del biològic, supeditar-la a l'espontani. Dins de pocs anys semblarà absurd que s'hagi exigit a la vida posar-se al servei de la cultura. La missió del temps nou és precisament convertir la relació i mostrar que és la cultura, la raó, l'art, l'ètica els qui han de servir a la vida.

El tema del nostre temps, en «Obres completes», vol. III, Revista d'Occident, Madrid 1966-69, p.177-178.

---

Original en castellà

Hoy vemos claramente que, aunque fecundo, fue un error el de Sócrates y los siglos posteriores. La razón pura no puede suplantar a la vida: la cultura del intelecto abstracto no es, frente a la espontánea, otra vida que se baste a sí misma y pueda desalojar a aquélla. Es tan sólo una breve isla flotando sobre el mar de la vitalidad primaria. Lejos de poder sustituir a ésta, tiene que apoyarse en ella, nutrirse de ella como cada uno de los miembros vive del organismo entero.

Es éste el estadio de la evolución europea que coincide con nuestra generación. Los términos del problema, luego de recorrer un largo ciclo, aparecen colocados en una posición estrictamente inversa de la que presentaron ante el espíritu de Sócrates. Nuestro tiempo ha hecho un descubrimiento opuesto al suyo: él sorprendió la línea en que comienza el poder de la razón; a nosotros se nos ha hecho ver, en cambio, la línea en que termina. Nuestra misión es, pues, contraria a la suya. A través de la racionalidad hemos vuelto a descubrir la espontaneidad.

Esto no significa una vuelta a la ingenuidad primigenia semejante a la que Rousseau pretendía. La razón, la cultura more geometrico es una adquisición eterna. Pero es preciso corregir el misticismo socrático, racionalista, culturalista, que ignora los límites de aquélla o no deduce fielmente las consecuencias de esa limitación. La razón es sólo una forma y función de la vida. La cultura es un instrumento biológico y nada más. Situada frente y contra la vida, representa una subversión de la parte contra el todo. Urge reducirla a su puesto y oficio.

El tema de nuestro tiempo consiste en someter la razón a la vitalidad, localizarla dentro de lo biológico, supeditarla a lo espontáneo. Dentro de pocos años parecerá absurdo que se haya exigido a la vida ponerse al servicio de la cultura. La misión del tiempo nuevo es precisamente convertir la relación y mostrar que es la cultura, la razón, el arte, la ética quienes han de servir a la vida.