Guisán, Esperanza: com ser un bon hedonista

com ser un «bon» hedonista

Podria objectar-se al títol d'aquest treball que si ser «bé» és, per definició, equivalent a ser «hedonista», tot «hedonista», per definició també, és «bo» i resulta, per tant, inadequat parlar de «bons» i «dolents» hedonistes.

La qüestió s'aclarirà, no obstant això, si considerem que «bon» hedonista no posseeix un sentit literal. «Com ser un "bon" hedonista» suposa simplement afirmar «com ser hedonista en sentit desitjat», és a dir, en el sentit en què considero que únicament es pot ser hedonista. Podria haver-se expressat igualment el contingut del títol amb l'expressió «com ser realment hedonista», com «com ser un hedonista intel·ligent» o, dit més castissament «com ser "hedonista hedonista"»,, igual que s'anuncia el «cafè, cafè», per distingir-ho dels seus succedanis.

El bon hedonista universal és, doncs, senzillament el que utilitza la intel·ligència i la sensibilitat, el que assumeix les condicions postulades per Brandt d'informació completa, llibertat i imparcialitat a l'hora d'emetre els seus judicis.

El bon hedonista és, per descomptat, un ésser humà plenament desenvolupat intel·lectual i moralment: almenys hauria d'haver aconseguit el que Kohlberg denomina estadi 5, o possiblement l'estadi 6 del desenvolupament moral en el qual els individus no poden ser simples mitjans sinó finalitats en si mateixos. No fa falta dir que el bon hedonista, [...] no podrà confondre els ús de «bo» amb els de cap altre terme ni, d'altra banda, haurà d'oblidar que la indignació moral davant les injustícies i les lluites per una major igualtat i llibertat constitueixen desiderata humans bàsics que no poden ser oblidats a l'hora d'elaborar una teoria de l'acció moral.

El bon hedonista és, des dels supòsits aquí assumits, l'hedonista universal, aquell per qui els homes tenen drets iguals a l'hora de reclamar igualtat en el tracte, igualtat en el respecte als interessos respectius. Per a l'hedonista universal, per tant, expliquen tots els homes i totes les facetes de la personalitat humana. No seria, per tant, un bon hedonista qui prefereixi qualsevol plaer al major plaer , o el plaer d'uns quants en plaer de la immensa majoria o de la totalitat.

Contràriament al que se sol pensar, ser un bon hedonista és molt més difícil i heroic que el que una simple teoria contractualista pogués demandar. Perquè aquesta indiferència respecte als altres, aquesta «racionalitat» exacerbada exempta d'afectivitat i sentiment, se substitueixen aquí per una sensibilitat il·lustrada i per un intel·lecte sensibilitzat. Se'ns demanda, en suma, expandir els nostres sentiments de simpatia, en el convenciment warnockiano que només augmentant la nostra capacitat de sentir amb els altres podem ser morals.

Potser es podria objectar que ser un bon hedonista significa no ser hedonista en absolut, tal com s'entén «hedonista» en la versió vulgar. No obstant això és la meva intenció no només conservar els principis que cobreixo sota la denominació de HU [utilitarisme o hedonisme universalista], sinó no desprendre'm tampoc del rètol que tradicionalment els acull. La meva idea és la que si ens allunyem dels interessos, desitjos, etc. humans, caurem irremissiblement en nombrosos paranys lingüístics i de tota índole que bé pogués danyar a l'home, a cada home particular. Evitar el dolor i expandir el goig em segueixen semblant, després de tantes acusacions més o menys inconsistents o inoportunes, els dos únics principis que val la pena mantenir en la filosofia moral acadèmica i en la vida pràctica. Però per descomptat aquí, com en punts altres casos, no es tracta d'una veritat indubtable, sinó com Smart suggeriria, d'una opció personal. El HU no podria, per descomptat, ser demostrat racionalment.

Mes en això no difereix la sort del HU de la del propi concepte de «raó» i «racionalitat». Al cap i a l'últim sempre cal apel·lar a un mètode merament vindicatiu. La causa del HU serà defensable, al meu entendre, simplement si els homes, quan consideren el tema reflexivament, volen defensar-ho. Intentar que aquesta consideració reflexiva comenci ha estat l'objectiu d'aquest treball.

I. Guisán, Raó i passió en ètica. Els dilemes de l'ètica contemporània, Anthropos, Barcelona 1990, p. 317-319.

---

Original en castellà

cómo ser un «buen» hedonista

Podría objetarse al título de este trabajo que si ser «bueno» es, por definición, equivalente a ser «hedonista», todo «hedonista», por definición también, es «bueno» y resulta, por lo tanto, inadecuado hablar de «buenos» y «malos» hedonistas.

La cuestión se aclarará, sin embargo, si consideramos que «buen» hedonista no posee un sentido literal. «Cómo ser un "buen" hedonista» supone simplemente afirmar «cómo ser hedonista en sentido deseado», es decir, en el sentido en que considero en que únicamente se puede ser hedonista. Podría haberse expresado igualmente el contenido del título con la expresión «cómo ser realmente hedonista», como «cómo ser un hedonista inteligente» o, dicho más castizamente «cómo ser "hedonista hedonista"»,, al igual que se anuncia el «café, café», para distinguirlo de sus sucedáneos.

El buen hedonista universal es, pues, sencillamente el que utiliza la inteligencia y la sensibilidad, el que asume las condiciones postuladas por Brandt de información completa, libertad e imparcialidad a la hora de emitir sus juicios.

El buen hedonista es, por supuesto, un ser humano plenamente desarrollado intelectual y moralmente: al menos tendría que haber alcanzado lo que Kohlberg denomina estadio 5, o posiblemente el estadio 6 del desarrollo moral en el que los individuos no pueden ser simples medios sino fines en sí mismos. No hace falta decir que el buen hedonista, [...] no podrá confundir los uso de «bueno» con los de ningún otro término ni, por otra parte, deberá olvidar que la indignación moral ante las injusticias y las luchas por una mayor igualdad y libertad constituyen desiderata humanos básicos que no pueden ser olvidados a la hora de elaborar una teoría de la acción moral.

El buen hedonista es, desde los supuestos aquí asumidos, el hedonista universal, aquel para quien los hombres tienen derechos iguales a la hora de reclamar igualdad en el trato, igualdad en el respeto a los intereses respectivos. Para el hedonista universal, por consiguiente, cuentan todos los hombres y todas las facetas de la personalidad humana. No sería, por lo tanto, un buen hedonista quien prefiera cualquier placer al mayor placer , o el placer de unos cuantos al placer de la inmensa mayoría o de la totalidad.

Contrariamente a lo que se suele pensar, ser un buen hedonista es mucho más difícil y heroico que lo que una simple teoría contractualista pudiera demandar. Porque esa indiferencia respecto a los demás, esa «racionalidad» exacerbada exenta de afectividad y sentimiento, se sustituyen aquí por una sensibilidad ilustrada y por un intelecto sensibilizado. Se nos demanda, en suma, expandir nuestros sentimientos de simpatía, en el convencimiento warnockiano de que sólo aumentando nuestra capacidad de sentir con los otros podemos ser morales.

Quizá se podría objetar que ser un buen hedonista significa no ser hedonista en absoluto, tal como se entiende «hedonista» en la versión vulgar. Sin embargo es mi intención no sólo conservar los principios que cubro bajo la denominación de HU [utilitarismo o hedonismo universalista], sino no desprenderme tampoco del rótulo que tradicionalmente los cobija. Mi idea es la de que si nos alejamos de los intereses, deseos, etc. humanos, caeremos irremisiblemente en numerosas trampas lingüísticas y de toda índole que bien pudiera dañar al hombre, a cada hombre particular. Evitar el dolor y expandir el gozo me siguen pareciendo, después de tantas acusaciones más o menos inconsistentes o inoportunas, los dos únicos principios que vale la pena mantener en la filosofía moral académica y en la vida práctica. Pero por supuesto aquí, como en tantos otros casos, no se trata de una verdad indubitable, sino como Smart sugeriría, de una opción personal. El HU no podría, desde luego, ser demostrado racionalmente.

Mas en esto no difiere la suerte del HU de la del propio concepto de «razón» y «racionalidad». A fin de cuentas siempre hay que apelar a un método meramente vindicativo. La causa del HU será defendible, a mi entender, simplemente si los hombres, cuando consideran el tema reflexivamente, quieren defenderlo. Intentar que esa consideración reflexiva comience ha sido el objetivo de este trabajo.