Umberto Eco
De Wikisofia
La revisió el 22:00, 3 abr 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "modelo" a "model")
Avís: El títol a mostrar «Umberto Eco» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Eco, Umberto».
Filòsof, semiòleg, crític i novel·lista italià, nascut a 1932, a Alessandria (Piemont). Estudia filosofia a la universitat de Torí i s'especialitza en història i estètica medieval, amb una tesi sobre Tomàs d'Aquino (El problema estètic en Tomàs d'Aquino). De 1956 a 1971, ensenya a Torí, Florència, Milà i Nova York i, en 1975, obté la càtedra de semiòtica a la universitat de Bolonya.
Després dels seus estudis d'estètica medieval, s'interessa per les formes estètiques de la modernitat, la teoria de la comunicació, tant de masses com a popular i, en definitiva, per la semiòtica en totes les seves formes comunicatives i referida tant als signes lingüístics com als no lingüístics (institucions, mites populars, modes, mobles, formes de comportament, etc.). El seu punt de partida teòric i metodològic són les teories de l'estructuralisme francès i dels semiòlegs americans, especialment, Peirce.
Veu l' art, en general -segons els principis de la Estètica del seu mestre Luigi Pareyson-, com una manera de «formar» o comprendre el món, a través de les estructures formals de l'obra d'art; l'art construeix, així, la realitat, perquè construeix models d'ella i, per això, és poètica en el sentit del poiein grec i en el de la tradició estructuralista de producció d'un objecte artístic per al consum. En aquesta tasca de construcció de la realitat compresa vés necessària la complicitat del «lector», o intèrpret, al que l'obra incita a desenvolupar les seves diverses possibilitats de sentit: d'aquí que la noció d' «obra oberta» sigui una de les constants del seu pensament, i una de les característiques fonamentals dels productes artístics actuals (veure text).
Són de notable importància les seves obres A Theory of Semiotics (1976) [Una teoria de la semiòtica] i Semiotics and the Philosophy of Language (1984) [Semiòtica i filosofia del llenguatge], escrites primer en anglès i després traduïdes a l'italià.
Les seves últimes novel·les: El nom de la rosa (1980), El pèndol de Foucault (1988), L'illa del dia d'abans (1995), Baudolino (2000), La misteriosa flama de la Reina Loana (2004) i El cementiri de Praga (2010), en les quals no descura referències a teories semiòtiques, li han donat fama mundial.