Diògenes Laerci: Soló

1. Soló, fill d'Execestides, natural de Salamina, va llevar als atenesos el gravamen que anomenaven sisactia, que era una espècie de redempció de persones i béns. Hacíase comerç de persones, i molts servien per pobresa. Debíanse set talents al patrimoni de Soló; va perdonar als deutors, i va moure als altres amb el seu exemple a executar el mateix. Aquesta llei es va anomenar sisactia, la raó del nom de la qual és evident. Va passar d'allí a establir altres lleis (el catàleg de les quals seria llarg de formar), i les va publicar escrites en taules de fusta.

2. Cèlebre va ser també un altre fet seu. Disputábanse amb les armes els atenesos i megarenses l'illa de Salamina, la seva pàtria; fins que havent-se ja vessat molta sang, va començar a ser delicte cabdal a Atenes proposar l'adquisició de Salamina per mitjà de les armes. Llavors Soló, fingint-se boig sobtadament, va sortir coronat a la plaça, on llegint per mitjà d'un pregoner als ateneses certes triaves que havia compost sobre Salamina els va commoure de manera que van renovar la guerra als megarenses i els van vèncer, per aquesta subtilesa de Soló. Els versos amb que principalment va induir als atenesos són aquests:

Primer que atenès ser, volgués

illenc folegandrio, o sicinita.

Àdhuc per elles la pàtria permutés,

ja que ha de dir-se entre els homes:

«Est és un atenès dels molts

que a Salamina abandonada deixen».

I després:

Anem a barallar per Salamina,

illa rica i preciosa, vindicando

el gran esborrall que el nostre honor pateix.

3. Va induir també als atenesos al fet que prenguessin el Quersoneso Táurico. Perquè no semblés que els atenesos havien pres a Salamina només per la força, i no per dret, va obrir diferents sepulcres, i va fer veure que els cadàvers estaven sepultats de cara a l'Orient, la qual cosa era ritu dels atenesos a enterrar els seus morts. El mateix va demostrar pels edificis sepulcrales, construïts de cara a l'Orient, i amb els noms de les famílies esculpits; la qual cosa era propi dels atenesos. Alguns diuen que al Catàleg d'Homer, després del vers

Áyax de Salamina portava dotze naus,

va afegir el següent:

I les va posar on estaven les falanges

dels atenesos.

4. Des de llavors va tenir a favor seu la plebs, i gustosa volgués fos el seu rei; però ell no només no va adherir, sinó que àdhuc, com diceSosícrates, es va oposar vigorosament al seu parent Pisístrat, quan va saber que procurava tiranizar la República. Estant congregat el poble, va sortir en públic armat amb peto i escut, i va manifestar els intents de Pisístrat. No només això, sinó que àdhuc es va mostrar disposat al socors, dient: «Oh atenesos, jo sóc entre vosaltres més savi que uns i més valerós que uns altres; sóc més savi que els que no adverteixen el que forja Pisístrat, i més valerós que els que coneixen i callen per por.» El Senat, que estava per Pisístrat, deia que Soló estava boig; però ell va respondre:

Dins de breu temps, oh atenesos,

la veritat provarà si estic dement.

Els élegos que va pronunciar sobre la dominació tirànica que premeditaba Pisístrat, són aquests:

Com els núvols, neus i calamarses

llancen trons, rajos i centellas,

així en ciutat de molts poderosos

caurà el cec poble en servitud.

No volent, doncs, Soló subjectar-se a Pisístrat, que finalment tiranizó la República, va deixar les armes davant del Pretori, dient: «Oh pàtria!, t'he auxiliat amb paraules i amb obres.» Va navegar a Egipte i Xipre. Va estar amb Creso, i preguntant-li aquest a qui tenia per feliç, va respondre que «a Tello Atenès, a Cleobis i a Bito», amb la resta que d'això s'explica. Diuen alguns que havent-se adornat Creso una vegada amb tota classe d'omatos, i asseient-se en el seu tron, li va preguntar si havia vist mai espectacle més bell, al que va respondre: «Ho havia vist en els galls, faisans i galls dindis, doncs aquests resplandecíancon adorns naturals i meravellosa bellesa».

5. D'aquí va passar a Cilicia; va fundar una ciutat que del seu nom va anomenar Solos, i la va poblar d'habitants atenesos, els quals, com caminant el temps perdessin en part l'idioma patrio, es va dir que solecizaban. D'aquí es van anomenar aquests solenses, i els de Xipre solios. Sabut que Pisístrat perseverava en el regnat, va escriure als atenesos en aquesta forma:

Si oprimits us veieu, tireu la culpa

sobre vosaltres mateixos, no als déus.

Donant a alguns poder, donant riqueses,

compreu la servitud més odiosa.

D'aquest home us embaladeix la parla,

i res repareu en les seves accions.

Fins a aquí Soló. Tan bon punt Pisístrat va saber la seva fugida, li va escriure així:

PISÍSTRATO A SOLÓN

6. «Ni sóc el primer atenès que es va alçar amb el regne, ni m'arrogo cosa que no em pertanyi, sent descendent de Cécrop. Tómome el mateix que els atenesos van jurar donar a Codro i els seus descendents, i no l'hi van donar. Respecte a la resta, en res peco contra els déus ni contra els homes, doncs govern segons les lleis que tu mateix vas donar als atenesos, observant-se millor així que per democràcia. No permeto es perjudiqui a ningú; i encara que rei, no em diferencio de la plebs, excepte la dignitat i honor, acontentant-me amb els mateixos estipendios donats als quals van regnar abans. Separa cada atenès el delme dels seus béns, no per a mi, sinó a fi que hi hagi fons per a les despeses dels sacrificis públics, utilitats comunes i guerres que puguin oferir-se. No em queixo de tu perquè vas anunciar al poble els meus designis, ja que els vas anunciar abans per bé de la República que per odi que em tinguis, com també perquè ignoraves la qualitat del meu govern, doncs a poder saber-ho, per ventura haguessis adherit al meu fet, i no t'haguessis anat. Torna, doncs, a la teva casa, i creu-me àdhuc sense jurament que en Pisístrat res hi haurà ingrat per Soló. Saps que cap detriment han patit per mi ni àdhuc els meus enemics. Si agrades ser un dels meus amics, seràs dels més íntims, doncs no veig en tu cap infidelitat ni dol. Però si no vols viure a Atenes, fes com agradis, amb la condició que no estiguis absent de la pàtria per causa meva.» Fins a aquí Pisístrat.

7. Diu Soló que «el terme de la vida són setanta anys». També semblen seves aquestes il·lustres lleis: «Qui no alimenti als seus pares, sigui infame, i el mateix qui consuma el seu patrimoni en glotonerías. El que visqués ociós, pugui ser acusat de qui acusar-ho vulgui.» Lícies diu, en la Oració que va escriure contra Nicia, que Dracón va ser qui va deixar escrita aquesta llei, i que Soló la va promulgar. També, que «qui hagués patit el nefas fos remogut del Tribunal».

8. Va reformar els honors que es donaven als atletes, i va establir que a qui vencés en els jocs olímpics se li donessin cinc-centes dracmes; al que en els ístmicos, cent; i així en els altres certàmens. Deia que cap bé se seguia d'engrandir semblants honors; abans bé, havien de donar-se als quals haguessin mort en la guerra, criant i instruint els seus fills a costa del públic, doncs amb est estimulo es porten forts i valerosos en els combats; verbigràcia, Policelo, Cinegiro, Calmaco i quants van barallar en Marató. El propi dic d'Harmodio, Aristogitón, Milcíades i altres infinits. Però els atletes i gladiadores, a més de ser de molta despesa, tot i que vencen són pemiciosos, i abans són coronats contra la pàtria que contra les seves antagonistes. I en la senectud

són roba vella, a qui va deixar la trama,

com diu Eurípides. Per aquesta causa va moderar Soló els seus premis.

9. Va ser també autor d'aquella il·lustre llei que «el curador no cohabiti amb la mare dels pupils», i que «no pugui ser curador aquell a qui pertanyin els béns dels pupils, morts aquests». També que «els gravadors de segells en anells, venut un, no retinguessin un altre d'igual gravat». Que «a qui tragués a un borni l'ull que li quedava, se li traguessin els dos». Igualment: «No prenguis el que no vas posar; qui fes el contrari, sigui reu de mort.» «El príncep que fos trobat embriagat, sigui condemnat a pena cabdal».

10. Va escriure perquè es coordinessin els poemes d'Homer, a fi que els seus versos i context tinguessin entre si major correlació. Soló, doncs, va il·lustrar més a Homer que a Pisístrat, com diu Dieuquidas en el llibre V de la Història Megárica. Els principals versos eren:

A Atenes posseïen, etc.

Va ser Soló el primer que va anomenar vell i nou a l'últim dia del mes, i el primer que va establir els nou arconts per sentenciar les causes, com escriu Apol·loni en el llibre II Dels legisladors. Moguda una sedició entre els de la ciutat, campestres i marins per cap de les parts va estar.

11. Deia que «les paraules són imatge de les obres. Rei, el de majors forces. Les lleis, com les teranyines; doncs aquestes embullen el lleu i de poca força, però el major les trenca i s'escapa. Que la paraula ha de segellar-se amb el silenci, i el silenci amb el temps. Que els que poden molt amb els tirans són com les notes numerals que usem en els còmputs; doncs així com cadascuna d'elles ja val més, ja menys, igualment els tirans exalten a uns i abaten a uns altres». Preguntat per què no havia posat llei contra els parricides, va respondre: «Perquè no espero els hi hagi.» De quina forma no faran els homes injustícies? «Avorrint-les els que no les pateixen igualment que els que les pateixen.» Que «de les riqueses neix el fastiguejo, i del fastiguejo la insolència». Va disposar que els atenesos expliquessin els dies segons el curs de la lluna. Va prohibir a Tespis la representació i ensenyament de tragèdies, com una inútil falsilocuencia. I quan Pisístrat es va ferir a si mateix, va dir Soló: «D'allí va provenir això».

12. Segons diu Apolodor en el llibre De les sectes filosòfiques, donava als homes aquests consells: «Tingues per més fidel la probitat que el jurament. Pensa en accions il·lustres. No facis amics de prest, ni deixis els que ja haguessis fet. Mana quan haguessis ja après a obeir. No aconsellis el més agradable, sinó el millor. Presa per guia la raó. No et familiaritzis amb els dolents. Venera als déus. Honra als pares».

14. Va florir principalment prop de l'Olimpíada XLVI, en el tercer any de la qual va ser príncep dels atenesos, com diu Sosícrates, ja que llavors va instituir les lleis. Va morir a Xipre l'any vuitanta de la seva edat, deixant als seus ordre de portar els seus ossos a Salamina, i reduïts a cendres, escampar-les per tota la ciutat. [...]

Per seva té la sentència: «gens a l'excés».[...]

Vides dels més il·lustres filòsofs grecs, Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.34-40. (Traducció de José Ortiz i Sainz, finalitats del s. XVIII).