Popper: la filosofia com a actitud crítica 2
De Wikisofia
La revisió el 10:00, 6 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "sigues" a "sé")
D'on procedeix aquest filosofar, aquesta actitud crítica, és alguna cosa que, naturalment, no sabem amb seguretat. Però segons sembla és alguna cosa molt escàs, i així pot, fent abstracció d'altres valors, reivindicar el valor de l'extraordinari. Pel que sabem procedeix de Grècia i la va inventar Tales de Milet, el fundador de l'Escola Jònica de filosofia natural.
Existeixen escoles ja entre els pobles molt primitius. La tasca d'una escola és sempre conservar i difondre la doctrina del fundador de l'escola. Si un membre de l'escola pretén modificar la doctrina se li expulsa com a heretge, i l'escola es divideix. Per tant, les escoles es multipliquen generalment per mitjà de divisions. Però és clar, la doctrina tradicional de l'escola ha d'adaptar-se de vegades a noves circumstàncies exteriors, per exemple, a coneixements de nova adquisició, que esdevindran bé comú. En semblants casos s'introdueix la rectificació de la doctrina oficial de l'escola gairebé sempre d'una forma vetllada, per mitjà d'una nova interpretació de l'antiga doctrina, de manera que es pugui dir després que en realitat no ha canviat res; se li atribueix la nova doctrina modificada (ja que ningú vol admetre que es va canviar) al mestre, al fundador de l'escola. «El mestre mateix ho ha dit», sentim repetides vegades a l'Escola Pitagòrica.
Per aquesta raó, és generalment impossible o almenys enormement difícil, reconstruir la història de les idees d'una escola semblant. Doncs forma part essencial d'aquest mètode el que totes les idees se li atribueixin al fundador. Pel que sé jo, la tradició de l'Escola Jònica de Tales és l'única que s'aparta d'aquest rígid esquema. I ella és la que amb el temps es va constituir en tradició de la filosofia grega i la que, després de la recuperació d'aquesta filosofia en el Renaixement, es va convertir finalment en tradició de la ciència europea.
Intentem representar-nos per un moment el que significa trencar amb la tradició dogmàtica de una doctrina d'escola pura i col·locar en el seu lloc la tradició de la discussió crítica, de la multiplicitat de doctrines, del pluralisme, de les diferents doctrines competitives, totes aquestes doctrines que pretenen aproximar-se a una veritat.
Que va ser Tales qui va donar aquest pas que marca una època, ho inferim del fet que només a l'Escola Jònica, entre totes les altres escoles, els deixebles intentaven millorar obertament les doctrines del mestre. Això només és comprensible si ens imaginem que Tales deia als seus deixebles: «Aquesta és la meva doctrina, Així considero jo l'assumpte. Intenteu millorar-ho».
Amb això Tales va crear una nova tradició -per així dir, una tradició de dos nivells. En primer lloc, la seva pròpia doctrina la va transmetre la tradició d'escola i també les doctrines divergents de cada nova generació de deixebles; en segon lloc, es va conservar la tradició que un ha de criticar al seu mestre i intentar fer-ho millor. Per tant, en aquesta escola es considera com un èxit la modificació, la superació de la doctrina; i un canvi semblant es reté esmentant al que ho va introduir. Amb això, es torna possible per primera vegada una veritable història de les idees.
Aquesta tradició de dos nivells, que acabo de descriure aquí, és la de la nostra ciència moderna. És un dels elements més importants del nostre món occidental. Pel que jo sé, es va inventar una sola vegada. Es va perdre al cap d'uns dos-cents o tres-cents anys, però es va redescobrir després d'un mil·lenni i mitjà després, en el Renaixement, essencialment gràcies a Galileu Galilei.
La responsabilitat de viure. Escrits sobre política, història i coneixement, Paidós, Barcelona 1995, p. 141-142. |
Original en castellà
De dónde procede ese filosofar, esa actitud crítica, es algo que, naturalmente, no sabemos con seguridad. Pero según parece es algo muy escaso, y así puede, haciendo abstracción de otros valores, reivindicar el valor de lo extraordinario. Por lo que sabemos procede de Grecia y la inventó Tales de Mileto, el fundador de la Escuela Jónica de filosofía natural.
Existen escuelas ya entre los pueblos muy primitivos. La tarea de una escuela es siempre conservar y difundir la doctrina del fundador de la escuela. Si un miembro de la escuela pretende modificar la doctrina se le expulsa como hereje, y la escuela se divide. Por lo tanto, las escuelas se multiplican generalmente por medio de divisiones. Pero claro está, la doctrina tradicional de la escuela tiene que adaptarse a veces a nuevas circunstancias exteriores, por ejemplo, a conocimientos de nueva adquisición, que devendrán bien común. En semejantes casos se introduce la rectificación de la doctrina oficial de la escuela casi siempre de una forma velada, por medio de una nueva interpretación de la antigua doctrina, de forma que se pueda decir después que en realidad no ha cambiado nada; se le atribuye la nueva doctrina modificada (puesto que nadie quiere admitir que se cambió) al maestro, al fundador de la escuela. «El maestro mismo lo ha dicho», oímos repetidas veces en la Escuela Pitagórica.
Por esta razón, es generalmente imposible o al menos enormemente difícil, reconstruir la historia de las ideas de una escuela semejante. Pues forma parte esencial de ese método el que todas las ideas se le atribuyan al fundador. Por lo que sé yo, la tradición de la Escuela Jónica de Tales es la única que se aparta de este rígido esquema. Y ella es la que con el tiempo se constituyó en tradición de la filosofía griega y la que, tras la recuperación de esta filosofía en el Renacimiento, se convirtió finalmente en tradición de la ciencia europea.
Intentemos representarnos por un momento lo que significa romper con la tradición dogmática de una doctrina de escuela pura y colocar en su lugar la tradición de la discusión crítica, de la multiplicidad de doctrinas, del pluralismo, de las diferentes doctrinas competitivas, todas estas doctrinas que pretenden aproximarse a una verdad.
Que fue Tales quien dio ese paso que marca una época, lo inferimos del hecho de que sólo en la Escuela Jónica, entre todas las otras escuelas, los discípulos intentaban mejorar abiertamente las doctrinas del maestro. Esto sólo es comprensible si nos imaginamos que Tales decía a sus discípulos: «Ésta es mi doctrina, Así considero yo el asunto. Intentad mejorarlo».
Con ello Tales creó una nueva tradición -por así decir, una tradición de dos niveles. En primer lugar, su propia doctrina la transmitió la tradición de escuela y también las doctrinas divergentes de cada nueva generación de discípulos; en segundo lugar, se conservó la tradición de que uno debe criticar a su maestro e intentar hacerlo mejor. Por consiguiente, en esta escuela se considera como un éxito la modificación, la superación de la doctrina; y un cambio semejante se retiene mencionando al que lo introdujo. Con ello, se torna posible por primera vez una verdadera historia de las ideas.
Esta tradición de dos niveles, que acabo de describir aquí, es la de nuestra ciencia moderna. Es uno de los elementos más importantes de nuestro mundo occidental. Por lo que yo sé, se inventó una sola vez. Se perdió al cabo de unos doscientos o trescientos años, pero se redescubrió tras un milenio y medio después, en el Renacimiento, esencialmente gracias a Galileo Galilei.