Cosmologia aristotèlica

El model d'univers proposat per Aristòtil, que modifica el model geomètric d'Èudox i Cal·lip, donant realitat física a les esferes homocéntricas (concèntriques respecte d'un mateix centre) i a la idea de moviment físic. L'univers aristotèlic es divideix en dues regions diferenciades: lesfera sublunar, terrestre, que abasta la regió d'espai compresa des de l'esfera de la Lluna fins a la Terra, que ocupa immòbil el centre de l'univers; la regió en què el moviment, natural o violent, dels quatre elements (aire, terra, foc i aigua) dóna origen a la naturalesa, i lesfera supralunar, celeste, que comprèn la regió que està més enllà de l'esfera de la Lluna fins als estels fixos, i on no hi ha canvi ni alteració possible, a excepció del moviment circular i uniforme dels planetes portats per les seves esferes. Perquè tots els cossos busquen el seu lloc natural i el lloc natural de la terra, com a cos pesat és el centre, la Terra és centre immòbil de l'univers.

Sobre aquest model aristotèlic, va aplicar Claudio Ptolomaeus, o Ptolomeu tot el desenvolupament que l'astronomia observacional i les tècniques matemàtiques aplicades a l'astronomia havien aconseguit, en el s. I d. C., amb el desenvolupament de la ciència hel·lenística. En la seva obra, Sintaxi Matemàtica, anomenada pels àrabs Almagest, domina la idea de reduir tots els moviments celestes a l'explicació geomètrica més adequada, recorrent per a ells als artificis de cicles, epicicles, òrbites excèntriques i ecuantes, allunyant-se cada vegada més de l'orientació física de la cosmologia aristotèlica i tendint a una astronomia computacional i predictiva, que el seu objectiu era simplement salvar els fenòmens.