Hegel: dret i comunitat política

[El dret, un element fonamental de la comunitat política;en la seva esfera es realitza la llibertat abstracta de la personalitat.]

Primer. L'home és un ser lliure. Aquesta és la determinació fonamental de la seva naturalesa. Però té a més altres necessitats indefugibles, fins particulars i tendències, per exemple, la tendència a conèixer, a conservar la seva vida, la seva salut, etc. El dret no s'ocupa de l'home segons aquestes determinacions particulars. No té la finalitat d'afavorir-li des d'aquests punts de vista o de prestar-li ajuda particular en aquest respecte.

Segon. El dret no depèn de la intenció que un té. Es pot fer alguna cosa amb molt bona intenció, però l'acció no per això serà jurídica, sinó que pot ser, malgrat això, antijurídica. D'altra banda, una acció, per exemple l'afirmació de la meva propietat, pot ser perfectament justa i ser, no obstant això, feta de mala intenció, ja que no es tracta per a mi simplement de respectar el dret, sinó més aviat de perjudicar a un altre. Aquesta intenció no té cap influència en el dret.

Tercer. Al dret no el concerneix la convicció que tinc sobre si la meva conducta és justa o injusta. Això importa particularment en el cas del càstig. Certament, un tracta de convèncer al delinqüent que li ocorre el just. Però aquesta convicció o la seva falta no influeixen sobre el dret que se li aplica.

Finalment, el dret no depèn de la disposició d'ànim amb la qual alguna cosa es duu a terme. Ocorre molt sovint que un compleix amb el dret simplement per temor al càstig o per temor a altres conseqüències desagradables, per exemple, a perdre la reputació o el crèdit. O també es pot complir la llei amb ànim de ser recompensat en l'altra vida. Però el dret com a tal és independent d'aquestes disposicions d'ànim (*PF § 22, pàg. 28-29).

La personalitat conté la capacitat jurídica en general i constitueix el concepte i el fonament —també abstracte— del dret abstracte, que per ser-ho és formal. L'imperatiu del dret és, per tant: sé una persona i respecta als altres com a persones (*FD § 36).

La singularitat immediata de la persona que pren decisions es relaciona en actuar amb una naturalesa donada; a aquesta naturalesa la personalitat de la voluntat s'enfronta com un ens subjectiu. Però com la voluntat en si mateixa és infinita i universal, resulta que la limitació de ser només subjectiva és contradictòria i nul·la. Ella és l'actiu, que negarà la naturalesa i es donarà realitat, o, cosa que és el mateix, que és capaç de posar aquella existència natural com a seva (*FD § 39).

La persona, per a existir com a idea realitzada, ha de donar-se una esfera exterior de la seva llibertat (*FD § 41).

El que és immediatament diferent de l'esperit lliure és per a ell i és en si l'exterior en general: una cosa, una cosa mancada de llibertat, de personalitat, de dret (*FD § 42).

La persona té el dret de posar la seva voluntat en tota cosa, la qual d'aquesta manera es torna meva i rep la meva voluntat com la seva fi substancial, ja que ella en si mateixa manca de fi. De manera que la meva voluntat serà la seva determinació i la seva ànima. Aquest és el dret d'apropiació que l'home té sobre totes les coses.

Les anomenades coses exteriors presenten l'aparença de ser independents, però la voluntat lliure […que disposa d'elles com vol] és, per contra, la veritat d'aquesta classe de realitats (*FD § 44).

El que jo tingui alguna cosa en el meu poder mitjançant les meves forces exteriors constitueix la possessió. Ella té també l'aspecte particular de posar en evidència que converteixo alguna cosa en meu portat per necessitats naturals, per instints o per l'arbitri i que en això resideix l'interès particular de la possessió. Però, d'altra banda, l'aspecte que jo, en tant sóc voluntat lliure, em faig objectiu per a mi mateix en la possessió i amb això em converteixo recentment ara en autèntica voluntat, constitueix el que és veritable i just de la possessió, això és, la determinació de la propietat (*FD § 45).

Pel fet que la meva voluntat personal, això és, la meva voluntat com a individu, se'm fa objectiva en la propietat, aquesta adquireix el caràcter de propietat privada, i la propietat comuna que per naturalesa pot ser posseïda per un individu adquireix la determinació de comunitat *disoluble en la qual puc, al meu arbitri, deixar o no la meva part (*FD § 46). Com a persona jo mateix sóc immediatament un individu. D'això se segueix, en primer lloc, que estic viu en aquest cos orgànic que és la meva existència exterior universal indivisa, la possibilitat real de tota existència que es determini posteriorment. Però al mateix temps, com a persona, tinc la meva vida i el meu cos, igual que altres coses, només en la mesura en què és la meva voluntat tenir-los.

El jo, […] quan existeix no per a si sinó com a concepte immediat, està viu i té un cos orgànic; es basa en el concepte de la vida i en el de l'esperit com a ànima. Aquests són moments que pertanyen a la filosofia de la naturalesa i a l'antropologia.

Tinc aquests membres, i fins i tot la vida, només perquè jo vull; l'animal no pot mutilar-se ni matar-se, sí, en canvi, l'home (*FD § 47).

El cos, com a existència immediata, no és adequat a l'esperit; perquè es converteixi en el seu òrgan dòcil i en el seu instrument animat, cal que l'esperit comenci per prendre possessió d'ell. Però per als altres sóc essencialment lliure en el meu cos tal com el posseeixo immediatament. Només perquè viu en un cos com una cosa lliure, tal existència vivent no ha de ser abusada fins a convertir-la en una bèstia de càrrega. Mentre viu, la meva ànima […] no està separada del meu cos i aquest és l'existència de la llibertat i jo sento en ell.

La violència exercida per uns altres sobre el meu cos és violència exercida sobre mi.

Com que sento, el contacte i la violència contra el meu cos m'afecten immediatament de manera real i present. Això és el que diferència a la injúria personal de la violació de la meva propietat exterior, en la qual la meva voluntat no té aquesta presència i realitat immediates (*FD § 48). En relació amb les coses exteriors, el racional és que posseeixi propietat; l'aspecte particular comprèn, en canvi, els fins subjectius, les necessitats, l'arbitri, el talent, les circumstàncies exteriors, etc.; d'ells depèn només la possessió com a tal. Aquest aspecte particular, no obstant això, no ha aconseguit encara en aquesta esfera de la personalitat abstracta a ser idèntic amb la llibertat. Què i quant posseeixo és, per tant, contingent des del punt de vista del dret (*FD § 49).

Segons la seva existència immediata, l'home és en si mateix una cosa natural, exterior al seu concepte. Només per mitjà del cultiu del seu propi cos i esperit, essencialment quan la seva consciència de si s'aprehèn com a lliure, entra en possessió de si i es converteix en la seva propietat per a si i enfront dels altres. Aquest prendre's en possessió és, al revés, la realització del que ell és segons el seu concepte (com una possibilitat, facultat, disposició). D'aquesta manera la possessió es posa al mateix temps per primera vegada com el seu i també com a objecte separat de la simple autoconsciència, la qual esdevé així susceptible d'adquirir la forma de la cosa. La suposada justificació de l'esclavitud (en qualssevol de les seves fonamentacions: la força física, la presó de guerra, la salvació i conservació de la vida, el manteniment, l'educació, els beneficis, el propi consentiment, etc.), el mateix que la justificació d'una dominació com a mer senyoriu en general i tota opinió històrica sobre el dret de l'esclavitud i el senyoriu, es basen en el punt de vista que presa a l'home com ser natural, que l'interpreta d'acord amb una existència (a la qual pertany també l'arbitri) que no és adequada al seu concepte. L'afirmació de l'absoluta injustícia de l'esclavitud s'até, per contra, al concepte de l'home com a esperit, com en si lliure, i és unilateral en considerar que l'home és per naturalesa lliure o, cosa que és el mateix, al no prendre a la idea com a la veritat, sinó al concepte com a tal en la seva immediatesa. Aquesta antinòmia resideix, com totes, en el formalisme del pensament, que afirma i manté separats els dos moments d'una idea, cadascun per si, amb la qual cosa no són adequats a ella i manquen de veritat. […] El costat de l'antinòmia que afirma el concepte de llibertat té per això l'avantatge de contenir el punt de partida absolut per a la veritat, però només el punt de partida, mentre que l'altre costat, que roman en l'existència mancada de concepte, no conté el punt de vista de la racionalitat i del dret. El punt de vista de la voluntat lliure, amb el qual comencen el dret i la ciència del dret, ja està més enllà de la falsa posició que considera a l'home com ser natural i com a mer concepte en si, i en conseqüència apte per a l'esclavitud (*FD § 57).

Puc alienar la meva propietat, ja que és meva només quan diposito en ella la meva voluntat, i deixar-la sense amo (*derelinquo) o lliurar-la en possessió a la voluntat d'un altre, però ho puc fer només en la mesura en què la cosa per la seva pròpia naturalesa és una cosa exterior (*FD § 65).

Són *inenajenables aquells béns, o més aviat aquelles determinacions substancials (el dret sobre les quals tampoc pot prescriure) que constitueixen la meva pròpia persona i l'essència universal de la meva autoconsciència, com ara la meva personalitat en general, la universal llibertat de la meva voluntat, la *eticidad, la religió.

El que és l'esperit segons el seu concepte o en si, també ha de ser-ho en l'existència i per a si (ha de ser, per tant, persona amb capacitat per a tenir propietat, amb un món ètic i una religió). […] Precisament en aquest concepte de ser el que s'és només per si mateix i com a infinit retorn a si a partir de la immediatesa natural de la seva existència, radica la possibilitat de l'oposició entre el que l'home és només en si i no també per a si, igual que, inversament, l'oposició entre el que ell és només per a si i no és en si (en la voluntat el mal). En això radica al seu torn la possibilitat d'alienació de la personalitat i de la seva ser substancial, bé succeeixi aquesta alienació d'una manera inconscient o expressament. L'esclavitud, la servitud, la incapacitat de posseir propietat, la falta de llibertat, etc., són exemples d'alienació de la personalitat. Una alienació de la racionalitat intel·ligent, la moralitat, la *eticidad, la religió, ocorre en la superstició, en l'autoritat i ple poder concedit a un altre perquè decideixi quins actes haig d'efectuar (quan algú es compromet expressament al robatori, al crim o a la possibilitat del delicte) i prescrigui i determini què és per a mi una obligació de consciència, què és la veritat religiosa, etc. El dret d'aquesta *inenajenabilidad és imprescriptible, perquè l'acte pel qual prenc possessió de la meva personalitat i essència substancial, i em converteixo en responsable i capaç de dret, en subjecte moral i religiós, quitació precisament a aquestes determinacions l'exterioritat, que és l'única cosa que les fa factibles de ser possessió d'un altre. Amb aquesta superació de l'exterioritat desapareix la determinació temporal i totes les raons que poguessin provenir del meu consentiment o aquiescència previs. Aquest retorn meu en mi mateix, pel qual em faig existent com a idea, com a persona jurídica i moral, elimina la relació anterior i la injustícia que jo i l'altre havíem comès contra el meu concepte i raó en tractar i deixar tractar com una cosa exterior a la infinita existència de l'autoconsciència. Aquest retorn en mi descobreix la contradicció d'haver donat en possessió a uns altres la meva capacitat de dret, *eticidad i religiositat, que jo mateix no posseïa i que, tan aviat com les posseeixo, existeixen essencialment només com a meves i no com una cosa exterior (*FD § 66).

De les meves habilitats especials, corporals o espirituals i de les meves possibilitats d'activitat puc alienar a un altre produccions particulars i un ús d'elles limitat en el temps, perquè amb aquesta limitació elles mantenen una relació exterior amb la meva totalitat i universalitat. Amb l'alienació de tot el meu temps concret de treball i de la totalitat de la meva producció, convertiria en propietat d'un altre la meva substància mateixa, la meva activitat i realitat universal, la meva personalitat.

És la mateixa relació que hi ha […] entre la substància de la cosa i la seva utilització. Així com aquesta només es diferencia d'aquella en la mesura en què està limitada, així també l'ús de les meves forces es diferencia d'elles mateixes, i per tant de mi, només quan li ho limita quantitativament. La totalitat de les exterioritzacions d'una força són la força mateixa; la totalitat dels accidents, la substància; la totalitat de les particularitats, l'universal (*FD § 67).

És tan necessari racionalment que els homes entrin en relacions contractuals —donar, permutar, comerciar— com que posseeixin propietat. Per a la seva consciència, el que els porta al contracte és la necessitat, la benevolència, la utilitat, etc., però en si és la raó, és a dir, la idea de l'existència real (o només existent en la voluntat) de la lliure personalitat. — El contracte suposa que els que participen en ell es reconeixen com a persones i propietaris; ja que el contracte és una relació de l'esperit objectiu, el moment del reconeixement ja està suposat i contingut en ell (*FD § 71).

No sols puc alienar una propietat, sent una cosa exterior, sinó que pel seu concepte haig de fer-ho perquè la meva voluntat, com a existent, sigui objectiva. Però segons aquest moment la meva voluntat és, com a alienada, al mateix temps una altra voluntat. Això és, en el que aquesta necessitat del concepte és real, la unitat de diferents voluntats, en la qual per tant aquestes abandonen la seva diferència i el que els és propi. Però en aquesta identitat de la seva voluntat està també contingut (en aquest estadi) que cadascuna no és idèntica amb l'altra, sinó és i continua sent per a si voluntat pròpia (*FD § 73).

Com que les dues parts contractants es comporten entre si com a persones immediates independents, resulta que a) el contracte té el seu origen en l'arbitri; b) que la voluntat idèntica que entra en l'existència amb el contracte, és només posada per les parts, i és per tant voluntat comuna i no en i per a si universal; c) l'objecte del contracte és una cosa exterior individual, perquè només una cosa tal està sotmesa al mer arbitri d'alienar-la.

No es pot, doncs, subsumir el matrimoni sota el concepte de contracte, com vergonyosament —cal dir-ho— l'ha fet Kant (Principis metafísics de la doctrina del dret). De la mateixa manera, la naturalesa de l'Estat tampoc radica en una relació contractual, se'l consideri com un contracte de tots amb tots o de tots amb el príncep o el govern. La intromissió d'aquestes relacions i en general de les relacions de la propietat privada en les qüestions de l'Estat ha provocat les majors confusions en el dret públic i en la realitat. Així com en èpoques passades els drets i deures de l'Estat van ser considerats com a propietat privada d'individus particulars i reivindicats enfront del dret del príncep i l'Estat, així en una època més recent es va considerar que els drets del príncep i de l'Estat eren objecte de contracte i estaven fundats en ell, que eren una mera comunitat de voluntats sorgida de l'arbitri dels qui estan units en un Estat. Tots dos punts de vista són molt diferents, però tenen en comú que traslladen la determinació de la propietat privada a una esfera totalment diferent i d'una naturalesa més elevada (*FD § 75).

En el contracte el dret en si està com una cosa establerta o lloc, la seva universalitat interna com una comunitat de l'arbitri i de la voluntat particular. Aquesta manifestació aparent del dret, en què ell i la seva existència essencial, la voluntat particular, coincideixen d'una manera immediata i contingent, es desenvolupa, en la injustícia, en mera aparença que es contraposa al dret en si; i es converteix, en el cas de la voluntat particular, en un dret particular d'ella. La veritat d'aquesta aparença és que ella és nul·la i que el dret es restaura per la negació d'aquesta negació seva. En aquest procés de mediar-se, de tornar a si des de la seva negació, el dret es determina com efectivament real i vàlid, mentre que anteriorment era només en si i immediat (*FD § 82).

La presa de possessió i el contracte, per si i segons els seus tipus particulars —en primer lloc les diverses exterioritzacions i conseqüències de la meva voluntat—, són, respecte del reconeixement d'uns altres, fonaments jurídics, perquè la voluntat és l'en si mateix universal. En la multiplicitat i exterioritat amb què aquests fonaments es mantenen els uns respecte dels altres, radica que respecte d'una i la mateixa cosa puguin correspondre a diverses persones, cadascuna de les quals considera la cosa com la seva propietat basant-se en el seu fonament jurídic particular. D'aquesta manera sorgeixen els conflictes jurídics (*FD § 84).

Aquest conflicte, en el qual es reivindica la cosa per un fonament jurídic, i que constitueix l'esfera dels processos civils, conté el reconeixement del dret com l'universal i decisiu, de manera tal que la cosa ha de pertànyer a qui tingui dret a ella. El conflicte es refereix només a la subsunció de la cosa sota la propietat de l'un o l'altre; és, doncs, un judici simplement negatiu on el predicat del meu només nega el particular (*FD § 85).

El reconeixement del dret està lligat en les parts a les opinions i interessos particulars oposats. Contra aquesta aparença es manifesta en el seu propi interior el dret en si com a representació i exigència. Però en principi és només un deure ser, perquè la voluntat no s'ha alliberat encara de la immediatesa de l'interès i no té encara com a fi, com a particular, la voluntat universal. Aquesta no s'ha determinat encara com la reconeguda realitat efectiva davant la qual les parts haurien de resignar les seves opinions i interessos particulars (*FD § 86).

Com a vivent, l'home pot per cert ser subjugat, és a dir, posats els seus aspectes físics i exteriors sota la força d'un altre. La voluntat lliure, en canvi, no pot ser en i per a si violentada, sinó només com a ella mateixa no retorna a si de l'exterioritat en la qual és retinguda o com a no es retira de la seva representació. Només es pot obligar a alguna cosa a qui vol ser obligat (*FD § 91).

Com que la voluntat és idea i efectivament lliure només en la mesura en què té existència, i l'existència en què s'ha col·locat és l'ésser de la llibertat, la força i la violència es destrueixen en el seu concepte immediatament a si mateixes, com a exteriorització d'una voluntat que elimina l'exteriorització o existència d'una voluntat. Per això, la força i la violència, preses abstractament, són injustes (*FD § 92). L'exposició real que la violència es destrueix en el seu propi concepte és que la violència s'elimina amb la violència. Com a segona violència, que és eliminació d'una primera, és per tant justa, no sols en unes certes condicions sinó necessàriament.

La violació d'un contracte per no compliment de l'estipulat, o la lesió dels deures jurídics de la família o de l'Estat per una acció o una omissió, és una primera violència, o almenys una força en la mesura en què retinc o sostrec una propietat que és d'un altre o el privo d'una prestació que li dec. —La violència pedagògica, o la que s'exerceix contra el salvatgisme o la barbàrie, apareix com si fos una primera violència que no segueix a una altra prèvia. Però la voluntat natural és en si força contra la idea de la llibertat existent en si, que ha de fer-se valer i ser protegida enfront d'aquella voluntat no conreada. O bé ja està posada una existència ètica en la família o en l'Estat, contra la qual aquella naturalitat és un acte de violència, o bé existeix només una situació natural, una situació de violència, enfront de la qual la idea fongui un dret d'herois (FD § 93).

El dret abstracte és dret forçós perquè la injustícia contra ell és una força contra l'existència de la meva llibertat en una cosa exterior. La conservació d'aquesta existència enfront de la força és, per tant, també una acció exterior i una força que elimina la primera (FD § 94). La primera violència exercida com a força per l'individu lliure, que lesiona l'existència de la llibertat en el seu sentit concret, el dret com a dret, és el delicte. És un judici negatiu infinit en el seu sentit complet, mitjançant el qual no sols es nega el particular, la subsunció d'una cosa sota la meva voluntat, sinó també l'universal, l'infinit en el predicat del meu. És a dir que es nega no sols la capacitat jurídica, sense la mediació de la meva opinió (com en el frau), sinó precisament en contra d'ella. Això constitueix l'esfera del dret penal.

El dret la lesió del qual és el delicte ha adoptat fins a aquest moment les configuracions determinades que hem estudiat, i el delicte té per això el seu significat més precís en relació amb aquestes determinacions. Però el que és substancial en aquestes formes és l'universal, que roman inalterat en el seu posterior desenvolupament i configuració, amb la qual cosa la seva lesió continua sent, segons el seu concepte, delicte (FD § 95).

L'única cosa que pot ser lesionat és la voluntat existent. Però la voluntat, en penetrar en l'existència, ha entrat en l'esfera de l'extensió quantitativa i de les determinacions qualitatives, i s'ha diversificat d'acord amb elles, per la qual cosa sorgeix una diferència correlativa en el costat objectiu del delicte, segons que aquella existència i les seves determinacions, siguin lesionades en la totalitat de la seva extensió —i per tant en la infinitud igual al seu concepte (com per exemple en l'assassinat, l'esclavitud, la persecució religiosa, etc.)— o només parcialment i també segons en quin de les seves determinacions qualitatives hagi sofert lesió (FD § 96).

La lesió, quan afecta només l'existència exterior o la possessió, és un perjudici, un mal d'algun aspecte de la propietat o de la riquesa. L'eliminació de la lesió com a mal és la indemnització civil del reemplaçament, en la mesura en què aquest pugui tenir lloc (FD § 98). La lesió que afecta en canvi la voluntat existent en si (i per consegüent tant a la del qual l'efectua com a la del qual la pateix i a la de tots els altres) no té cap existència positiva en aquesta voluntat ni en el seu mer producte. La voluntat existent en si (el dret, la llei en si) és el que per si no pot existir exteriorment i és, per tant, ilesionable. La lesió és, doncs, per a la voluntat particular del lesionat i dels altres només una cosa negativa. La seva única existència positiva és com a voluntat particular del delinqüent. La lesió d'aquesta com a voluntat existent és, per tant, l'eliminació del delicte —que d'una altra manera seria vàlid— i la restauració del dret.

La teoria de la pena és una de les matèries pitjor tractades en la moderna ciència positiva del dret, perquè d'acord amb ella l'enteniment no és suficient, sinó que depèn essencialment del concepte. Si es considera el delicte i la seva eliminació, que d'altra banda es determina com a pena, solament com un perjudici en general, apareixerà per cert com una cosa irracional voler un perjudici merament perquè ja existia un perjudici anterior. En les diverses teories sobre la pena —les de la prevenció, intimidació, amenaça, correcció, etc.—, aquest caràcter superficial del perjudici és pressupost com a element primordial, i el que, per contra, ha de resultar es determina de manera igualment superficial com un bé. Del que es tracta no és, no obstant això, d'un perjudici ni d'aquest o aquell bé, sinó, d'una manera determinada, de la injustícia i de la justícia. Amb aquell punt de vista superficial es deixa de costat la consideració objectiva de la justícia, que és el primer i substancial en el tractament del delicte. D'aquesta manera es converteix en essencial el punt de vista moral, el costat subjectiu del delicte, barrejat amb trivials representacions psicològiques sobre la força i atracció dels estímuls sensibles en contra de la raó, sobre la violència psicològica i la seva influència en la representació (com si aquesta no fos rebaixada per la llibertat a alguna cosa merament contingent). Les diverses consideracions sobre la pena com a fenomen i de la seva relació amb la consciència particular, que es refereixen a les conseqüències sobre la representació (intimidar, corregir, etc.), tenen en el seu lloc, és a dir, en el que concerneix merament a la modalitat de la pena, una importància essencial, però suposen la fonamentació que la pena sigui en i per si justa. En aquesta discussió l'única cosa que importa és que el delicte ha de ser eliminat no com la producció d'un perjudici, sinó com a lesió del dret com a dret. A partir d'allí s'ha d'esbrinar quina és l'existència que té el delicte i que ha de ser eliminada. Aquesta existència és el veritable perjudici que cal fer desaparèixer, i determinar on es troba és el punt essencial. Mentre els conceptes sobre aquesta qüestió no es coneguin d'una manera determinada, continuarà regnant la confusió en la consideració de la pena (FD § 99).

La lesió que afecta el delinqüent no és només justa en si; per ser justa és al mateix temps la seva voluntat existent en si, una existència de la seva llibertat, el seu dret. És, per tant, un dret cap al delinqüent mateix, és a dir, que pertany a la seva voluntat existent, a la seva acció. En efecte, en aquesta acció, com a acció d'un ser racional, està implícit que ella és una cosa universal, que pel seu intermedi s'estableix una llei que el delinqüent ha reconegut en ella per a si i sota la qual pot, per tant, ser subsumit com sota el seu dret (FD §100).

L'eliminació del delicte és, en aquesta esfera de la immediatesa del dret, per a començar venjança. Aquesta és justa segons el seu contingut en la mesura en què és una retribució, però segons la forma és l'acció d'una voluntat subjectiva, que pot col·locar la seva infinitud en qualsevol lesió que hagi ocorregut. La seva justícia és per tant contingent, al mateix temps que la voluntat és per als altres només una voluntat particular. La venjança, per haver estat l'acció la iniciativa d'una voluntat particular, es converteix en una nova lesió: amb aquesta contradicció cau en el progrés a l'infinit i és heretada il·limitadament de generació en generació.

Quan es persegueix i castiga els delictes no com crimina publica sinó com crimina privata (com entre els jueus i els romans, el robatori i el furt, entre els anglesos encara en uns certs casos, etc.), la pena té encara en si almenys una part de venjança. L'exercici de la venjança per part dels herois, cavallers aventurers, etc., es diferencia de la venjança privada. Aquella pertany a l'origen dels Estats (FD §102). L'exigència de resoldre aquesta contradicció que es presenta en la manera d'eliminar la injustícia, és l'exigència d'una justícia alliberada dels interessos i de les formes subjectives, així com de la contingència del poder; és, doncs, l'exigència d'una justícia no venjativa sinó punitiva. Aquí es presenta, per a començar, la qual cosa exigeix una voluntat que, com a voluntat subjectiva particular, vol l'universal com a tal. Aquest concepte de la moralitat no és, no obstant això, només una exigència, sinó que ha sorgit d'aquest moviment mateix (FD §103).