La doctrina platònica de la veritat

«La doctrina platònica de la veritat segons Heidegger»

En general, l'home creu estar veient directament aquesta casa i aquell arbre i, de la mateixa manera, tots i cada un dels ens. D'entrada, l'home no sospita res que tot allò que correntment li sembla «l'efectivament real» només el veu a la llum de les «idees». Això que aparentment és l'única veritablement real, que és immediatament visible, audible, tangible i calculable, segons Plató, no és més que l'ombreig de la idea i per tant una ombra. Això pròxim, i que no obstant això és com una ombra, manté quotidianament pres a l'home. Viu en una presó i deixa a l'esquena totes les «idees». I precisament perquè no reconeix la seva presó com a tal, pren a aquest àmbit quotidià que es troba sota la volta del cel com l'espai on es mouen l'experiència i el judici, que són els únics que atorguen la mesura per a totes les coses i relacions, els únics que proporcionen les regles per a la seva disposició i organització.

Martín Heidegger, «La doctrina platònica de la veritat», en Hitos. (Trad. Cortés i A. Leyte, Aliança Editorial, 2000, pàg. 180).