Salvació

(del llatí salus, salvaguardia, preservació del mal físic o espiritual)

Terme que adquireix la seva importància en les diverses formes de pensament religiós, a les escoles morals del període hel·lenístic, així com en el neoplatonisme i, òbviament, pressuposa que prèviament hi ha un mal o una condemna de la qual s'ha de ser salvat. Dit malament s'entén generalment com el dolor, la finitud i la mort, independentment de l'origen que en cada creença s'atribueixi a aquestes limitacions. Així, la salvació s'entén com la plena realització de l'home que amb ella supera la seva finitud i la mort en un àmbit que està més enllà de les limitacions espaciotemporals i que proposa una nova vida absolutament diferenciada de la vida present.

En la tradició místic-religiosa de l'orfisme, així com en la tradició védica i en el budisme, la salvació es considera com la interrupció de la infinita cadena de les resurreciones que acaba amb la transmigració de les ànimes, considerada com la forma de mal de la qual és necessari salvar-se. En aquest cas la salvació és la preservació d'aquest mal espiritual que afecta el destí errant de l'ànima, i el camí de salvació, llavors, implica alguna forma d'acetisme capaç d'alliberar l'ànima de la presó corporal. Plató, molt influenciat per les tesis òrfiques, però també per l'intel·lectualisme moral de Sòcrates, substitueix el mer ascetisme per la necessitat del coneixement, de manera que la consecució plena d'aquest ens procura un estat de beatitud. En les doctrines morals hel·lenístiques, la salvació és fruit de la saviesa, de manera que el savi és aquell que posseeix una regla de vida que li permet deslliurar-se de l'existència desgraciada que acompanya a tots els qui estan sotmesos al deliri de les passions.

En la tradició judeocristiana la noció de salvació s'acompanya de la necessitat d'un messies o «salvador». En el judaisme la salvació fa constantment referència als esdeveniments històrics i socials del poble hebraico. La promesa complerta per la divinitat de l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte, trobarà la definitiva realització en la salvació plena a través de la vinguda d'un messies. En el cristianisme, que és una religió universalista i ecuménica, se sosté que Jesucrist és el Salvador de tota la humanitat que està caiguda en desgràcia a causa del pecat original. La mort de Jesucrist és necessària com a redempció, que és la forma general de la salvació, és a dir, com a acte que possibilita l'ingrés dels homes en l'estatge diví. El perdó dels pecats i la resurrecció conduiran a la visió de Déu, i a la plena realització de la salvació: la vida eterna. Ara bé, per a aconseguir la vida eterna i la beatitud no és suficient la vinguda de Jesucrist, sinó que cal que cada fidel, a més de conduir la seva vida segons la llei divina, rebi la gràcia que li permeti superar les temptacions que li fan recaure en el pecat que veda l'entrada en el regne de Déu.

Vegeu ànima, karma, psique, samsâra, samskara, samkhya.