George Berkeley

Filòsof irlandès, un dels principals representants de l'empirisme britànic. Va néixer a Kilkenny, Irlanda; va estudiar en el Trinity College, de Dublín, i es va ordenar com a clergue anglicà. La seva primera obra filosòfica és un Assaig sobre una nova teoria de la visió (1709) i, en 1710, a vint-i-cinc anys, va publicar la seva obra cabdal, Tractat sobre els principis del coneixement humà,en la qual presenta la seva filosofia, empirista i idealista alhora, que ell anomena «inmaterialisme», i a la qual en aquell moment es va prestar poca atenció. En 1713 marxa a Londres, on escriu Tres diàlegs entre Hylas i Philonus, i inicia una època de viatges pel continent europeu. En aquesta gira europea coneix a Malebranche, perd els originals de la segona part del seu Tractat, que ja no completarà, i escriu De motu, un llibre en llatí en el qual critica a Newton i a Leibniz. Concep després la idea de fundar en les Bermudes un col·legi de missions; marxa a Amèrica en 1728 i, mentre espera (en va) l'ajuda econòmica del govern, passa dos anys vivint primer en Rhode Island, on escriu Alcifrón, la seva obra més extensa, i després en Newport, on coneix al que seria el primer president del King's College, de Nova York –en l'actualitat Universitat de Colúmbia–, Samuel Johnson, un dels pocs que va parar esment en el seu temps a la filosofia de Berkeley, de la qual va dir que podia refutar-se donant una puntada de peu a una pedra. En memòria de Berkeley se li va posar aquest nom a la qual, amb el temps, seria la universitat de Califòrnia. Torna a Londres i, en 1734, és nomenat bisbe de Cloyne; en 1752 renúncia al càrrec i es retira a Oxford, on mor al cap d'un any. Malgrat que la seva filosofia s'ha considerat excèntrica i estranya, pocs filòsofs han despertat tant interès com Berkeley al món anglosaxó.

D'acord amb la seva professió de clergue, Berkeley es proposa com a objectiu de la seva filosofia combatre tant l'ateisme com l'escepticisme. L'empirisme de Locke, segons ell, porta precisament a ambdues coses. Tota teoria del coneixement feble és causa de dubtes (escepticisme) i d'elles la pitjor és no poder tenir certesa de l'existència de Déu (agnosticisme); d'altra banda, suposar diferents les idees i les coses i haver de passar d'aquelles a aquestes és causa d'escepticisme en general. Berkeley sosté que l'idealisme és l'única forma coherent de ser empirista. Per idealisme, o més pròpiament, «inmaterialisme», Berkeley entén l'afirmació que només existeixen les nostres idees; existeixen també les coses, però aquestes no són més que les mateixes idees o sensacions (veg. text). El que certament no existeix és allò que els filòsofs anomenen matèria o «substància corporal»; el que seria com la causa de les nostres idees i sensacions.

Vet aquí l'error, diu Berkeley: haver de distingir entre el que percebem i la causa del que percebem, i passar d'una cosa a una altra mitjançant una inferència. Dir, com Locke, que les nostres idees provenen de les substàncies corporals com de la seva causa és remetre's a una teoria de coneixement insegura i negar l'evidència que percebem objectes sensibles i que no tenim cap necessitat de fer inferències. Si, com deia el mateix Locke, les qualitats secundàries són subjectives, per què no han de ser-ho igualment les qualitats primàries? Així que percebem objectes sensibles, i el que percebem és la realitat (veg. text). No hi ha els «objectes percebuts» i les «causes dels objectes percebuts», sinó només els «objectes percebuts» i la «ment que els percep»: la ment i les idees de la ment, de manera que «ser» no consisteix en una altra cosa que en «percebre» o «ser percebut». És veritat que veiem un ordre regular en les nostres percepcions, fins al punt que podem parlar d'un «ordre de la naturalesa»; però no existeix una naturalesa diferent del món de la nostra percepció, encara que existeix la regularitat que una ment divina imposa a les nostres percepcions (veg. text).

Per aquesta raó, hi ha plena coincidència entre el que afirma aquesta filosofia inmaterialista i les afirmacions de les ciències de la naturalesa: aquestes no estudien una altra cosa que la regularitat entre idees o sensacions. Les ciències, i amb elles els termes teòrics, no es refereixen a realitats externes a la ment; són conceptes abstractes que s'afirmen de regularitats de la consciència. Les mateixes hipòtesis de Newton sobre la gravitació universal no descriuen les propietats d'una força oculta de la naturalesa que sigui la causa de l'atracció entre masses; la gravitació no és més que el comportament de les coses –o de les idees–, les quals són al seu torn les nostres sensacions; la teoria de la gravitació és un càlcul matemàtic que explica correctament les regularitats entre idees. A aquesta filosofia de la ciència se li ha donat el nom de instrumentalisme.

Déu, en qui el món de les nostres sensacions troba estabilitat i ordre, no és una idea nostra; no arribem conèixer-ho a través de les sensacions, perquè un «esperit» no és una «idea», sinó que ho coneixem per la consciència que la regularitat del nostre món percebut no pot tenir origen en nosaltres mateixos. Déu produeix realment les idees en la nostra ment i la regularitat que els és pròpia (veg. text). Malgrat l'aparent extravagancia que pot caracteritzar a tot idealisme, Berkeley sempre va afirmar que en el seu sistema hi havia tant rigor filosòfic com sentit comú: si el filòsof inmaterialista afirma que les coses són idees, l'home comú creu que el que percebem és la realitat.

• Bibliografia:Obres de Berkeley