Ludwig Feuerbach

Filòsof alemany. Va néixer a Landshut, Baviera, fill del cèlebre jurista Paul Johann Anselm. Va estudiar teologia i filosofia en Heidelberg i posteriorment a Berlín, on va ser deixeble de Hegel. En 1828 es publica la seva tesi de llicenciatura i obté el lloc de professor becat en Erlangen durant els cursos 1829-32, on va ensenyar història de la filosofia moderna. En 1830 publica, sense nom, els seus Pensaments sobre la mort i la immortalitat, obra en la qual nega la immortalitat personal i es mostra en contra de posar la vida del més ençà en funció d'un hipotètic més enllà. L'única immortalitat és la que poden proporcionar l'art i la ciència. En el clima reaccionari de l'Alemanya de la seva època, aquesta crítica a la religió li va tancar el pas a la carrera acadèmica. Feuerbach va tenir, doncs, que renunciar a seguir com a professor. Solament durant la revolució de 1848 va poder tornar a ensenyar, encara que d'una manera no oficial i oposat a les autoritats acadèmiques. Va morir pobre i oblidat de tots en 1872.

Feuerbach, fervent hegelià fins a 1837, es va convertir en un dels crítics més aguts de la filosofia de Hegel, i va ser un dels principals representants de l'esquerra hegeliana. En 1839, publica en els Annals de Halle una Contribució a la crítica de la filosofia de Hegel, en la qual, encara que elogia al mestre, li critica per especulatiu. Hegel comença la seva especulació –diu Feuerbach–, amb el concepte abstracte de ser, i qualsevol intent d'anar més enllà de la naturalesa i de l'home és vana especulació sense sentit. Amb això Feuerbach prepara la inversió materialista del sistema hegelià. Per a ell, la veritable realitat no és l'esperit, sinó la naturalesa sensible i material: «l'home és el que menja». I, de la mateixa manera, afirma, que «la naturalesa no només va construir el vulgar laboratori de l'estómac: també va construir el temple del cervell». A partir d'aquesta crítica a Hegel, Feuerbach ja havia fet el pas cap al materialisme i el sensualisme que impregnen la seva obra, i cap a la crítica a la religió a partir de l'anàlisi de l'alienació i de la consideració de l'essència de l'ésser humà (veg. text)

La característica fonamental de la filosofia de Feuerbach és la seva crítica a la religió i la reducció d'aquesta a antropologia. En 1841, va aparèixer la seva obra fonamental: L'essència del cristianisme, en la qual efectua aquesta reducció de la teologia i de la religió a antropologia. El teisme tradicional afirmava que Déu havia creat a l'home, però segons Feuerbach això és el fruit d'una tremenda inversió: és l'home qui ha creat a Déu.

També la crítica a la religió comença amb una crítica a Hegel. Aquest autor reconeixia la veritat de l'esfera de la religió en tant que expressa l'absolut sota la forma de la representació o de la imaginació. Absolut que la seva filosofia volia aprehendre, a un nivell superior, mitjançant el concepte. Amb això, Hegel havia suprimit el Déu transcendent tradicional i ho havia substituït per l'esperit absolut, assenyalant la unitat de l'infinit i el finit, encara que des d'un punt de vista merament especulatiu. No obstant això, Feuerbach considera que tal unitat no es realitza en un pretès ser suprem o Déu (com afirma el teisme clàssic), ni en l'esperit absolut, sinó en l'home mateix.

Però, tampoc en l'home entès de manera especulativa i abstracta, sinó en l'home com ser natural i social. La consciència que l'home posseeix de Déu és –diu Feuerbach– la que posseeix de si mateix. L'esperit no és una altra cosa que el desdoblament de l'individu. L'home projecta les seves qualitats, anhels, desitjos, aspiracions i desitjos fora de si; s'estranya o aliena de si mateix i construeix la idea de Déu. Per això, la religió és solament la projecció de l'essència de l'home, i la veritat de la teologia apareix com a antropologia (veg. text) Així, la idea de Déu no és més que la projecció alienada que l'home ha fet de si mateix, de la seva essència, de manera que se li oposa com un ser exterior a ell. Això és el que li aliena, però l'home ha de recuperar com a propi el que ha atribuït a la divinitat. Déu apareix, doncs, com l'ésser de l'home alliberat dels límits individuals i objectivat, cosificat o alienat. «L'essència de la religió és la relació de l'home amb la seva pròpia essència –en això consisteix la veritat de la religió–, però no la seva essència en tant que pròpia, sinó com alguna cosa diferent, separat, diferent d'ell i fins i tot oposat -en això consisteix la seva falsedat». L'única cosa veritablement divina i absolut és l'home mateix considerat, no com a individu, sinó com a espècie i, per això, la veritable religió ha d'estar constituïda per les relacions socials. En lloc d'una moral basada en l'amor a Déu, l'humanisme de Feuerbach propugna una moral basada en l'amor a l'ésser humà i en l'essència de l'home.

Amb la reducció de la religió a antropologia, a partir d'una anàlisi materialista de l'alienació, Feuerbach va sostenir una filosofia de la immanència, i va criticar la il·lusió d'una transcendència sobrehumana o sobrenatural, i va preparar les bases del que ell va considerar una filosofia futura (veg. text).

Marx i Engels, encara que van estar molt influenciats pel materialisme de Feuerbach i, com ell, van pertànyer a l'esquerra hegeliana, van criticar els aspectes encara estàtics i metafísics presents en Feuerbach. Especialment, li van retreure que la seva concepció de la religió com a alienació de l'essència humana, sustentava l'existència invariable i ahistòrica d'aquesta essència humana. En lloc d'això, Marx i Engels van sostenir la inexistència de una essència humana immutable. L'arrel de l'alienació no estaria segons ells en la mateixa naturalesa humana, sinó en les concretes i històriques relacions de producció econòmiques. Amb això, aquests autors van radicalitzar el materialisme de Feuerbach i la crítica al hegelianisme.

• Bibliografia:Obres de Ludwig Feuerbach