Predicat

 (del llatí praedicatum, el que es diu abans)

Literalment, i en la lògica aristotèlica, el que es diu abans –en sentit lògic– que un altre. L'universal es diu abans (prae-, en llatí) que el singular, perquè aquest pugui ser entès: s'afirma o nega del subjecte.

En:

«Tot S és P»

«Cap S és P»

«Algun S és P» i

«Algun S no és P»,

S exerceix de subjecte i P de predicat. De cada subjecte, S, s'afirma o predica una propietat o atribut, P.

En lògica de predicats, on també es diuen termes, les propietats (també anomenades relators) que s'atribueixen als individus (també anomenats designadors), i que se simbolitzen mitjançant lletres majúscules (P,Q,R,S...), poden ser també relacions; l'atribució d'una propietat a un individu constitueix una oració (designadors i relators formen enunciats). En «canta», l'espai «______» és el lloc de l'objecte al fet que es refereix el predicat «canta», mentre que el predicat «_______és més agradable que_____» té dos llocs en els quals col·locar objectes. Un predicat pot ser, per tant, monàdic, diàdic, n-àdic, segons el nombre de referents.

veg. exemple ↓

Simbolitzant als individus (designadors) mitjançant lletres minúscules (a,b,c,...) i les propietats (relators) mitjançant lletres majúscules (P,Q,R,...), els següents enunciats

1. Carme canta

2. Sofia aprèn

3. Carme és més agradable que Sofia,

poden escriure's respectivament:

1. Pa

2. Qb

3. Rab