Mite

(del grec μῦθος, mythos: expressió, missatge, alguna cosa que es narra)

Narracions extraordinàries de fets extraordinaris, generalment referents als orígens, la qual cosa, en la mentalitat primitiva, també significa justificació. En els mites es recreen, a través de rondalles o ficcions al·legòriques, els fets primordials que, suposadament, donen explicació i fonament tant a les normes socials com a les creences, costums, etc. mitjançant l'exposició de la genealogia d'aquestes normes i funcions, o de l'origen o gènesi del món i de l'home. Generalment van associats a l'activitat d'éssers sobrenaturals o de poders excepcionals, i permeten la justificació de valors, institucions i creences, que les societats construeixen mitjançant representacions simbòliques que generalment expressen les característiques pròpies de la societat que els engendra. En aquest sentit, els mites reprodueixen de forma ideològica les bases de la mateixa societat que els engendra.

En tant que narració de l'esdevingut en els temps primordials, al món grec clàssic des d'Hesíode i Homer, el mite és definit com un hieros logos o narració del sagrat. Poden distingir-se diverses classes de mites: mites de la creació del món o cosmològics, mites de renovació, mites d'herois i de salvadors, mites sobre l'origen d'un poble en els quals aquest s'interpreta a si mateix simbòlicament, mites escatològics, mites de les edats, etc. Però malgrat la gran varietat de mites primitius, és destacable la gran uniformitat dels temes fonamentals que aborden: els referents a la qüestió de què és l'home i quin és el seu origen, del perquè de la vida, de la mort i de l'origen del món i de la societat.

En els mites, tant els fenòmens de la naturalesa com els de la societat adquireixen un determinat sentit, ofereixen models exemplars i generen valors. Al seu torn, en tant que donen explicació dels fenòmens socials, de les institucions, i de les diverses actituds que han de prendre's davant la vida, actuen com a cohesionadors socials. Els personatges dels mites no pertanyen al món quotidià (al temps o a l'espai profans), sinó al món del sagrat. Generalment, s'associen a ritus de rememoració dels esdeveniments mítics, d'importància fonamental per a les societats arcaiques. De fet, mentre l'home modern es concep a si mateix com el fruit o resultat de la història, l'home de les societats arcaiques es concep a si mateix com el resultat dels esdeveniments mítics ocorreguts en els temps primordials i, per això, es veu obligat a reactualizar ritualment els fets mítics o, almenys, a rememorar-los.

En el s. XIX, es va estudiar molt l'origen i evolució dels mites encara que, en general, a excepció de Schelling –que els considerava autèntiques manifestacions culturals dels pobles–, es concebien com a meres rondalles, invencions o ficcions, i el seu estudi se centrava especialment en la perspectiva merament filològica (Fr. M. Müller). En general, es pensava que l'aparició del pensament racional era el pas del mite al logos, fruit de la superació del mer pensament mític i, encara quan això pot seguir sostenint-se com un fet històric, no aclareix la veritable naturalesa del pensament mític. De fet, ja des de l'antiga Grècia, es va tendir a menysvalorar els mites. El primer a atacar-los pel seu antropomorfisme va ser Xenòfanes. Per a Plató, que és el primer que utilitza el terme mythologia, signifiquen simplement un «parlar o explicar històries». Aristòtil, en canvi, els dóna un cert valor en considerar-los, com la filosofia, fruit de l'admiració davant el desconegut, però els contraposa al veritable logos (veg. text). De vegades, usa també el terme mythos per a referir-se a la trama d'una comèdia. Evhemero, al segle III dC, afirmava que els déus i herois del panteó homèric eren antics reis divinitzats i mitificats. Amb això va intentar donar una primera interpretació racional a l'origen dels mites, de manera que en ser racionalitzats com a fruit de la invenció humana, i basats en antics reis, potser inexistents, va permetre la seva supervivència dins del cristianisme.

Però al segle XX, especialment a partir dels estudis dels etnòlegs, la investigació s'ha dirigit més cap a l'estudi de la funció dels mites dins de la societat, i s'ha tendit més a concebre'ls tal com els entenien les societats arcaiques, és a dir, com a històries sagrades, exemplars i veritables per als seus creients; com una tradició sagrada que és, alhora, una revelació exemplar i un model exemplar que confereix significació a l'existència i atorguen models per a la conducta humana (veg. text).

Però no existeix una única interpretació teòrica dels mites sinó que, lluny d'això, s'han proposat nombroses teories. Entre els antropòlegs, els que més van destacar en l'estudi dels mites van ser Frazer, Boas (que els va relacionar amb els contes populars), Radcliffe-Brown, que va destacar l'aspecte funcional dels mites en l'estructura social, Ruth Benedict, que els va relacionar amb els ritus i les religions, B. Malinowski, que va proposar una definició clàssica de mite (veg. text). El corrent funcionalista els ha considerat bàsicament com a elements que formen part d'un sistema social dins del qual exerceix la seva pròpia funció, i passen a ser compresos en el marc més ampli d'una societat. Per Malinowski, els mites manifesten el caràcter estatutari de les institucions i conductes socials, i actuen com una justificació dels costums i creences socials.

C. Lévi-Strauss

G. Dumézil, Lévi-Strauss i el corrent estructuralista destaquen en el mite una doble referència: a la societat i al llenguatge. El conjunt de mites d'una societat és, en aquest sentit, una conducta verbal institucionalitzada: ens porten a esdeveniments passats («abans de la creació del món», o «fa molt temps»), però «formen part d'una estructura permanent, que es refereix simultàniament al passat, al present i al futur». Els mites es transmeten bàsicament per tradició oral i sense esperit crític. Quan recorden i fan present un fet esdevingut en temps immemorials, sobretot en aquells que narren relats sagrats, recorren al culte on, a través del ritu, el record es torna eficaç i actiu i l'esdeveniment passat es renova i repeteix. Per a Lévi-Strauss les societats arcaiques, lluny de mancar d'una estructura lògica, tenen sistemes d'enorme complexitat, d'entre els quals destaquen els mites. Aquests sempre estan relacionats amb determinats problemes i creen situacions artificials elaborades inconscientment (fruit de la mateixa estructura del esprit humà, semblant en tota època i societat), per a intervenir davant els problemes. Els mites tenen, doncs, un origen psicològic i són engendrats per a solucionar problemes. Són fruit de la tendència de la ment a polaritzar l'experiència descrivint-la en sèries d'oposats, en una espècie de classificació binària, i apareixen com a intents de conciliació dels oposats. En la seva evolució els mites canvien aspectes superficials, però la seva estructura roman. Una de les polaritats més característiques descrites per Lévi-Strauss és la que enfronta a la naturalesa amb la cultura, que es manifesta a través dels mites relatius al cru i el cuit (veg. estructuralisme).

D'altra banda, el corrent anomenat simbolisme ha vist en els mites una expressió peculiar humana diferent del pensament conceptual. En aquesta perspectiva destaquen els estudis que els va dedicar Ernst Cassirer, qui considerava els mites com una forma simbòlica essencial, juntament amb el llenguatge i la ciència. Per Cassirer, els mites, que estan a la base de la religió i de l'art, permeten a l'home conduir-se mitjançant representacions simbòliques que no estan donades, sinó constituïdes per la consciència, i són les primeres formes d'ordenació del món. «Expressen la totalitat del ser natural en el llenguatge de l'ésser humà i social, i la totalitat de l'ésser humà i social en el llenguatge del ser natural». A partir del mite sorgeix la religió que distingeix entre el jo i el no-jo, i entre el sensible i l'espiritual.

En un sentit semblant van sorgir també teories psicològiques que consideraven els mites com a producte de la psique humana. Freud, per exemple, els relacionava amb els símbols i amb el somni. D'entre les teories psicològiques dels mites destaca també l'elaborada per Jung, que els relacionava amb la seva teoria dels arquetips.

Mircea Eliade

Segons Mircea Eliade –que és qui més ha insistit en el caràcter sagrat dels mites i per a qui tots són sempre relats de creació que es remunten a un temps primordial (in illo tempore)–, en els mites, com en la concepció mateixa del sagrat i el profà, es manifesten els trets específics de l'humà. Des de la seva perspectiva espiritualista, Eliade afirma que els mites permeten a l'home una «ruptura de nivell» que li sostreuen al «terror de la història». Sosté, a més, que segueixen existint molts components mítics tant en la literatura com en la mateixa tradició filosòfica (posa com a exemple les concepcions del Joaquim de Fiore i la teoria de les edats que ha de culminar en un tercer període o edat de l'Esperit, que va influir en autors tan dispars com Lessing, Hegel, o Comte i la teoria dels tres estadis, que segons Eliade són manifestacions racionalitzades dels mites escatològics; o el marxisme, que seria –segons ell– una versió dels mites dels orígens).

No obstant això, alguns historiadors de la filosofia, com a G. S. Kirk, per exemple, manifesten que no pot haver-hi una teoria universalista dels mites i menys encara del mite. El que ha de preguntar-se, segons ell, no és «què és el mite?» sinó «què és un mite?» (Vegeu també la posició defensada per Paul Ricoeur: veg. text).