Locke: finalitats de la societat

Si en l'estat de naturalesa l'home és tan lliure com hem dit; si és amo absolut de la seva pròpia persona i possessions, igual que el més principal, i no és súbdit de ningú per què raó renuncia a la seva llibertat? Per què lliura el seu imperi i se sotmet al domini i control d'un altre poder? La resposta òbvia és que, encara que en l'estat de naturalesa té aquest dret, així i tot, la seva capacitat de gaudir-ho és molt incerta i es veu constantment exposada a la invasió dels altres. Doncs, en ser tots tan reis com ell, tots per igual, i atès que la majoria d'ells no són estrictes observadors de l'equitat i la justícia, el gaudi de la propietat de què disposa resulta ser bastant insegur. Això és el que li fa desitjar abandonar aquesta condició, que, per molt lliure que sigui, està plena de temors i perills continus. I no li falta raó quan procura i anhela unir-se en societat amb uns altres que ja ho estan o que tenen el propòsit d'estar-ho, per a la mútua preservació de les seves vides, llibertats i hisendes; a tot això m'he referit amb el terme general de propietat.

Per tant, el fi suprem i principal dels homes en unir-se en repúbliques i sotmetre's a un govern és la preservació de les seves propietats, cosa que en l'estat de naturalesa és molt difícil d'aconseguir.

Primer, perquè falta una llei establerta, ferma i coneguda, rebuda i acceptada per un consens comú, que sigui el model del just i l'injust, i la mesura comuna que decideixi en totes les controvèrsies que puguin sorgir entre ells. Doncs, encara que la llei natural sigui clara i intel·ligible per a totes les criatures racionals, amb tot, en ser els homes parcials en favor dels seus propis interessos, a més d'ignorants per falta d'estudi d'aquesta, no són capaços de reconèixer-la com una norma obligatòria quan ha d'aplicar-se a la resolució dels seus casos particulars.

En segon lloc, en l'estat de naturalesa no existeix un jutge conegut i imparcial, amb autoritat per a dictaminar en els conflictes d'acord a la llei establerta. Doncs, atès que, en aquest estat, cadascun és jutge i executor de la llei natural i els homes són parcials en el seu profit, la passió i la venjança poden portar-los massa lluny, en abordar els seus casos amb una excessiva cremor; i, per la mateixa raó, poden arribar a tractar despreocupada i negligentment els assumptes dels altres.

En tercer lloc, en l'estat de naturalesa, el normal és que no existeixi un poder executor que recolzi i recolzi com cal les sentències justes. En general, els qui cometen una injustícia, no deixaran d'emprar la força per a dur a terme el seu propòsit. Aquesta resistència fa que el càstig sigui, amb freqüència, perillós, i no és rar que resulti fatal per a aquells que intenten que es compleixi.

De manera que els éssers humans, malgrat tots els avantatges de l'estat de naturalesa, es troben en una pèssima condició mentre es troben en ell, amb la qual cosa, es veuen ràpidament portats a ingressar en societat.

Segundo ensayo sobre el gobierno civil, cap. IX § 123-127 (Dos ensayos sobre el gobierno civil, Espasa Calpe, Madrid 1992, p. 293-294)

---

Original en castellà

Si en el estado de naturaleza el hombre es tan libre como hemos dicho; si es dueño absoluto de su propia persona y posesiones, igual que el más principal, y no es súbdito de nadie ¿por qué razón renuncia a su libertad? ¿Por qué entrega su imperio y se somete al dominio y control de otro poder? La respuesta obvia es que, aunque en el estado de naturaleza tiene ese derecho, aun así, su capacidad de disfrutarlo es muy incierta y se ve constantemente expuesta a la invasión de los otros. Pues, al ser todos tan reyes como él, todos por igual, y dado que la mayoría de ellos no son estrictos observadores de la equidad y la justicia, el disfrute de la propiedad de que dispone resulta ser bastante inseguro. Esto es lo que le hace desear abandonar esta condición, que, por muy libre que sea, está llena de temores y peligros continuos. Y no le falta razón cuando procura y anhela unirse en sociedad con otros que ya lo están o que tienen el propósito de estarlo, para la mutua preservación de sus vidas, libertades y haciendas, a todo lo cual me vengo refiriendo con el término general propiedad.

Por lo tanto, el fin supremo y principal de los hombres al unirse en repúblicas y someterse a un gobierno es la preservación de sus propiedades, algo que en el estado de naturaleza es muy difícil de conseguir.

Primero, porque falta una ley establecida, firme y conocida, recibida y aceptada por un consenso común, que sea el modelo de lo justo y lo injusto, y la medida común que decida en todas las controversias que puedan surgir entre ellos. Pues, aunque la ley natural sea clara e inteligible para todas las criaturas racionales, con todo, al ser los hombres parciales en favor de sus propios intereses, además de ignorantes por falta de estudio de la misma, no son capaces de reconocerla como una norma obligatoria cuando ha de aplicarse a la resolución de sus casos particulares.

En segundo lugar, en el estado de naturaleza no existe un juez conocido e imparcial, con autoridad para dictaminar en los conflictos de acuerdo a la ley establecida. Pues, dado que, en ese estado, cada uno es juez y ejecutor de la ley natural y los hombres son parciales en su provecho, la pasión y la venganza pueden llevarlos demasiado lejos, al abordar sus casos con un excesivo ardor; y, por la misma razón, pueden llegar a tratar despreocupada y negligentemente los asuntos de los demás.

En tercer lugar, en el estado de naturaleza, lo normal es que no exista un poder ejecutor que respalde y apoye como es debido las sentencias justas. Por lo general, quienes cometen una injusticia, no dejarán de emplear la fuerza para llevar a cabo su propósito. Esta resistencia hace que el castigo sea, con frecuencia, peligroso, y no es raro que resulte fatal para aquellos que intentan que se cumpla.

De modo que los seres humanos, pese a todas las ventajas del estado de naturaleza, se encuentran en una pésima condición mientras se hallan en él, con lo cual, se ven rápidamente llevados a ingresar en sociedad.