Hegel: contra el mer empirisme

Hegel: contra el mer empirisme

Quan, per a l'empirisme, el sensible és i roman sent el donat, resulta una doctrina de negació de la llibertat, doncs la llibertat consisteix precisament en què no reconegui res absolutament un altre enfront de mi, sinó que depengui d'un contingut que sóc jo mateix. A més, des d'aquest punt de vista la raó i l'absència de raó són solament alguna cosa subjectiu, és a dir, que hem d'acceptar el donat tal com és, i manquem del dret a preguntar-nos si és racional o fins a quin punt ho és. (Enciclopèdia, § 38. addició: Werke, t. VI, p. 83.

El saber nascut de l'experiència i els raonaments basats en ell són el contrari del saber nascut del concepte, del saber especulatiu; i aquest antagonisme s'aguditza, de vegades, de tal manera, que el saber basat en conceptes s'avergonyeix del que neix de l'experiència... Però és necessari, per a la idea, que es desenvolupi la particularitat del contingut... Conèixer aquesta existència, el món tal com és, l'univers sensible, amb el seu desplegament de fenòmens accessibles als sentits, és un dels costats de la cosa... I cal reconèixer a l'època moderna el mèrit d'haver fomentat i produït aquest coneixement. L'empirisme no consisteix simplement a observar, escoltar, sentir, percebre el concret, sinó que estreba, essencialment, a descobrir gèneres, el general, a descobrir lleis. I, en procedir així es troba amb el terreny del concepte, prepara la matèria empírica per a aquest, que el concepte s'encarrega després de rebre i amanir... Sense el desenvolupament específic de les ciències de l'experiència, mai la filosofia hauria anat més enllà del que havia anat entre els antics... No hem de perdre de vista que la filosofia, sense aquesta marxa de les coses, no hauria arribat a existir; l'esperit consisteix, essencialment, en l'elaboració de l'altre. (Werke, t. XV. p. 282 s.)

Les ciències empíriques porten amb si l'estímul de vèncer la forma per la qual la riquesa del seu contingut s'ofereix com alguna cosa no més que immediat i oposat, com a multiplicitat confusa i contingent i d'elevar aquest contingut a necessitat; aquest estímul arrenca el pensament de la seva generalitat i de la seva suficiència i ho porta a desenvolupar-se.» (Enciclopèdia, § 12; Werke, t. VI, p. 18.)

En la sensació existeix tota la raó, tota la matèria de l'esperit... Però el desenvolupament de l'esperit partint de la sensació sol entendre's com si la intel·ligència. al principi, aparegués absolutament buida i rebés, per tant, tot el seu contingut de fora, com aIgo totalment aliè a ella. Això és un error, doncs el que la intel·ligència sembla rebre de fora no és, en realitat, una altra cosa que el racional i, per tant, l'idèntic a l'esperit i immanent a ell. Per tant, l'activitat de l'esperit no té una altra fi que el de refutar, mitjançant la superació de l'aparent [!] ser exterior a si mateix, l'aparença [!] que l'objecte és exterior a l'esperit) (Enciclopèdia, S 447, addició, Werke, t. VII, p.311

Textos escogidos por Ernst Bloch: Sujeto-objeto. El pensamiento de Hegel, FCE, México 1982, p.113-114.

---

Original en castellà

En cuanto, para el empirismo, lo sensible es y permanece siendo lo dado, resulta una doctrina de negación de la libertad, pues la libertad consiste precisamente en que no reconozca nada absolutamente otro frente a mí, sino que dependa de un contenido que soy yo mismo. Además, desde este punto de vista la razón y la ausencia de razón son solamente algo subjetivo, es decir, que tenemos que aceptar lo dado tal como es, y carecemos del derecho a preguntarnos si es racional o hasta qué punto lo es. (Enciclopedia, § 38. adición: Werke, t. VI, p. 83.

EI saber nacido de la experiencia y los razonamientos basados en él son lo contrario del saber nacido del concepto, del saber especulativo; y este antagonismo se agudiza, a veces, de tal modo, que el saber basado en conceptos se avergüenza del que nace de la experiencia... Pero es necesario, para la idea, que se desarrolle la particularidad del contenido... Conocer esta existencia, el mundo tal y como es, el universo sensible, con su despliegue de fenómenos accesibles a los sentidos, es uno de los lados de la cosa... Y hay que reconocer a la época moderna el mérito de haber fomentado y producido este conocimiento. El empirismo no consiste simplemente en observar, escuchar, sentir, percibir lo concreto, sino que estriba, esencialmente, en descubrir géneros, lo general, en descubrir leyes. Y, al proceder así se encuentra con el terreno del concepto, prepara la materia empírica para éste, que el concepto se encarga luego de recibir y aderezar... Sin el desarrollo específico de las ciencias de la experiencia, jamás la filosofía habría ido más allá de lo que había ido entre los antiguos... No debemos perder de vista que la filosofía, sin esta marcha de las cosas, no habría llegado a existir; el espíritu consiste, esencialmente, en la elaboración de lo otro. (Werke, t. XV. p. 282 s.)

Las ciencias empíricas traen consigo el estímulo de vencer la forma por la que la riqueza de su contenido se ofrece como algo no más que inmediato y encontrado, como multiplicidad confusa y contingente y de elevar este contenido a necesidad; este estímulo arranca el pensamiento de su generalidad y de su suficiencia y lo lleva a desarrollarse.» (Enciclopedia, § 12; Werke, t. VI, p. 18.)

En la sensación existe toda la razón, toda la materia del espíritu... Pero el desarrollo del espíritu partiendo de la sensación suele entenderse como si la inteligencia. en un principio, apareciese absolutamente vacía y recibiese, por tanto, todo su contenido de fuera, como aIgo totalmente ajeno a ella. Esto es un error, pues lo que la inteligencia parece recibir de fuera no es, en realidad, otra cosa que lo racional y, por consiguiente, lo idéntico al espíritu e inmanente a él. Por tanto, la actividad del espíritu no tiene otro fin que el de refutar, mediante la superación del aparente [!] ser exterior a sí mismo, la apariencia [!] de que el objeto es exterior al espíritu) (Enciclopedia, S 447, adición, Werke, t. VII, p.311.