Text de Kojeve

Alexandre Kojeve: el determinisme en la física clàssica i en la física moderna

En 1928, Niels Bohr va publicar un article notable en el qual donava una interpretació gnoseològica general dels arguments d'Heisenberg [...].

Segons Bohr, la relació d'imprecisió d'Heisenberg:

és l'expressió matemàtica d'un principi absolutament general, segons el qual no és possible que hi hagi observació física alguna sense que l'estat del que s'observa no quedi modificat pel fet mateix de ser observat. Certament, des de feia molt temps, els físics imaginaven que les experiències que ells feien per determinar l'estat d'una entitat física modificaven en general aquest estat. En introduir, per exemple, un termòmetre s'altera lleugerament la temperatura que es vol mesurar; en utilitzar un potenciòmetre per determinar l'estat elèctric d'un cos, es pertorba necessàriament aquest estat; i així successivament. Per això, tots els observadors prenien tota classe de precaucions destinades a atenuar les pertorbacions provocades pels instruments de mesura. Però, en arribar d'aquesta manera a obtenir resultats cada vegada més precisos, van acabar per oblidar que en principi és impossible procedir per aquesta via fins al final, eliminant per complet tots els canvis que causa l'observador. En particular, els científics de l'època clàssica semblen haver oblidat que fins al simple fet de veure un objecte físic ha de necessàriament comportar una modificació de l'estat de l'objecte percebut. Se sabia, certament, que per veure un objecte calia enviar un feix de llum que es reflecteixi sobre ell i retorni cap a l'observador, i se sabia igualment que (segons la teoria de Maxwell confirmada pels experiments de Lébédeft) aquest feix de llum havia d'exercir una pressió sobre l'objecte il·luminat modificant així el seu estat. Però es tendia massa a subestimar la importància d'aquest fet, i ningú abans d'Heisenberg havia pensat a treure totes les conseqüències importants que implica. Aquesta omissió s'explica psicològicament quan es pensa que la física clàssica tractava amb cossos macroscòpics, en relació amb els quals les modificacions provocades per la llum que s'utilitza per observar-los són en realitat negligibles: fins i tot tenint en compte aquestes pertorbacions, els teòrics i els experimentadors de la física macroscòpica no haurien pogut arribar a altres resultats que els que s'havien obtingut. Era, doncs, natural i legítim ignorar aquestes pertorbacions. Però a escala microscòpica la situació ja no és la mateixa: aquí les pertorbacions en qüestió ja no poden ser ignorades. La física atòmica tenia, doncs, que arribar necessàriament tard o d'hora a prendre consciència de la veritat innegable, degudament formulada per Bohr, és a dir, a reconèixer que l'observació modifica l'observat. [...] Però ja que l'observació provoca necessàriament una modificació de l'estat observat, modificació la naturalesa de la qual no es coneix exactament, en principi és impossible conèixer exactament l'estat inicial de l'evolució objectiva que es vol preveure. Les previsions fetes sobre la base de l'estat inicial observat no corresponen, per tant, exactament a la realitat. En conseqüència, no es pot mai verificar el principi del determinisme causal exacte. Cal rebutjar-ho definitivament del domini de la física. Així, si els principis fonamentals de la física clàssica no permeten afirmar –com ho fa amb Heisenberg la física moderna– l'existència d'un límit constant finit de la precisió teòricament possible, almenys permeten mostrar que la idea d'una observació i, per tant, d'una previsió absolutament exacta i contradictòria és impossible quan idea física.

L´idée du déterminisme dans la physique classique et dans la physique moderne, Librairie Génerale Française, París 1990, p. 152-155.

---

Original en castellà

Alexandre Kojeve: el determinismo en la física clásica y en la física moderna

En 1928, Niels Bohr publicó un artículo notable en el que daba una interpretación gnoseológica general de los argumentos de Heisenberg [...].

Según Bohr, la relación de imprecisión de Heisenberg:

es la expresión matemática de un principio absolutamente general, según el cual no es posible que haya observación física alguna sin que el estado de lo que se observa no quede modificado por el hecho mismo de ser observado. Ciertamente, desde hacía mucho tiempo, los físicos imaginaban que las experiencias que ellos hacían para determinar el estado de una entidad física modificaban en general este estado. Al introducir, por ejemplo, un termómetro se altera ligeramente la temperatura que se quiere medir; al utilizar un potenciómetro para determinar el estado eléctrico de un cuerpo, se perturba necesariamente este estado; y así sucesivamente. Por esto, todos los observadores tomaban toda clase de precauciones destinadas a atenuar las perturbaciones provocadas por los instrumentos de medida. Pero, al llegar de este modo a obtener resultados cada vez más precisos, acabaron por olvidar que en principio es imposible proceder por esta vía hasta el final, eliminando por completo todos los cambios que causa el observador. En particular, los científicos de la época clásica parecen haber olvidado que hasta el simple hecho de ver un objeto físico debe necesariamente entrañar una modificación del estado del objeto percibido. Se sabía, ciertamente, que para ver un objeto era preciso enviar un haz de luz que se refleje sobre él y retorne hacia el observador, y se sabía igualmente que (según la teoría de Maxwell confirmada por los experimentos de Lébédeft) este haz de luz debía ejercer una presión sobre el objeto iluminado modificando así su estado. Pero se tendía demasiado a subestimar la importancia de este hecho, y nadie antes de Heisenberg había pensado en sacar todas las consecuencias importantes que implica. Esta omisión se explica psicológicamente cuando se piensa que la física clásica trataba con cuerpos macroscópicos, con relación a los cuales las modificaciones provocadas por la luz que se utiliza para observarlos son en realidad negligibles: incluso teniendo en cuenta estas perturbaciones, los teóricos y los experimentadores de la física macroscópica no habrían podido llegar a otros resultados que los que se habían obtenido. Era, pues, natural y legítimo ignorar estas perturbaciones. Pero a escala microscópica la situación ya no es la misma: aquí las perturbaciones en cuestión ya no pueden ser ignoradas. La física atómica tenía, pues, que llegar necesariamente tarde o temprano a tomar conciencia de la verdad innegable, debidamente formulada por Bohr, es decir, a reconocer que la observación modifica lo observado. [...] Pero puesto que la observación provoca necesariamente una modificación del estado observado, modificación cuya naturaleza no se conoce exactamente, en principio es imposible conocer exactamente el estado inicial de la evolución objetiva que se quiere prever. Las previsiones hechas sobre la base del estado inicial observado no corresponden, por tanto, exactamente a la realidad. En consecuencia, no se puede nunca verificar el principio del determinismo causal exacto. Hay que rechazarlo definitivamente del dominio de la física. Así, si los principios fundamentales de la física clásica no permiten afirmar –como lo hace con Heisenberg la física moderna– la existencia de un límite constante finito de la precisión teóricamente posible, por lo menos permiten mostrar que la idea de una observación y, por consiguiente, de una previsión absolutamente exacta y contradictoria es imposible en cuanto idea física.