Kant: coneixement teòric i coneixement pràctic

Em limitaré a definir aquí els coneixements teòric i pràctic de la manera següent: el teòric és allaquell en virtut del qual conec el que és; el pràctic és aquell en virtut del qual em represento el que ha de ser. D'acord amb això, l'ús teòric de la raó és aquell mitjançant el qual conec a priori (com a necessari) que alguna cosa és, mentre que el pràctic és aquell per mitjà del com es coneix a priori què ha de succeir. Ara bé, si és indubtablement cert, però només de manera condicionada, que alguna cosa és o que alguna cosa ha de succeir, llavors, o bé pot haver-hi respecte d'aquest alguna cosa una determinada condició absolutament necessària, o bé ha de suposar-se tal condició com a arbitrària i contingent. En el primer cas es postula la condició (per thesin); en el segon la suposem (per hypothesin). Hi ha lleis pràctiques que són absolutament necessàries (les morals); si aquestes lleis suposen necessàriament alguna existència com a condició de possibilitat de la seva força obligatòria, aquesta existència ha de ser postulada, ja que el condicionat d'on partim per deduir aquesta condició determinada és, al seu torn, conegut a priori com absolutament necessari. [...] Les lleis morals no només pressuposen l'existència d'un ésser suprem, sinó que, en ser elles mateixes absolutament necessàries des d'un altre punt de vista, ho postulen amb raó, és clar, només des d'una perspectiva pràctica.

Crítica de la razón pura, Dialéctica trasc., l.2, cap. 3, sec. 7, B 663 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 525-526).

---

Original en castellà

Me limitaré a definir aquí los conocimientos teórico y práctico del modo siguiente: el teórico es aquel en virtud del cual conozco lo que es; el práctico es aquel en virtud del cual me represento lo que debe ser. De acuerdo con esto, el uso teórico de la razón es aquel mediante el cual conozco a priori (como necesario) que algo es, mientras que el práctico es aquel por medio del cual se conoce a priori qué debe suceder. Ahora bien, si es indudablemente cierto, pero sólo de modo condicionado, que algo es o que algo debe suceder, entonces, o bien puede haber respecto de ese algo una determinada condición absolutamente necesaria, o bien debe suponerse tal condición como arbitraria y contingente. En el primer caso se postula la condición (per thesin); en el segundo la suponemos (per hypothesin). Hay leyes prácticas que son absolutamente necesarias (las morales); si estas leyes suponen necesariamente alguna existencia como condición de posibilidad de su fuerza obligatoria, esa existencia ha de ser postulada, ya que lo condicionado de donde partimos para deducir esta condición determinada es, a su vez, conocido a priori como absolutamente necesario. [...] Las leyes morales no sólo presuponen la existencia de un ser supremo, sino que, al ser ellas mismas absolutamente necesarias desde otro punto de vista, lo postulan con razón, claro está, sólo desde una perspectiva práctica.