Kant: antinòmia del judici teleològic

En aquesta unitat contingent de les lleis particulars pot ocórrer que el Judici, en la seva reflexió, parteixi de dues màximes, una que el mer enteniment a priori li proporciona, i una altra que és ocasionada per experiències particulars que posen la raó en joc per instaurar, segons un principi determinat, el judici de la naturalesa corporal i les seves lleis. Encuéntrase després, en això, que aquestes dues màximes diferents no semblen poder coexistir una al costat d'una altra, per tant es produeix una dialèctica que indueix a error al Judici en el principi de la seva reflexió.

La primera màxima de la mateixa és la tesi: Tota producció de coses materials i de les seves formes ha de ser jutjada com a possible segons lleis merament mecàniques

La segona màxima és l'antítesi: Alguns productes de la naturalesa material no poden ser jutjats només segons lleis merament mecàniques (el seu judici exigeix una llei de la causalitat totalment diferent, a saber, la de les causes finals). [...].

Tota l'aparença d'una antinòmia entre les màximes de la manera d'explicació pròpiament físic (mecànic) i del teleològic (tècnic) descansa, doncs, en què es confon un principi del Judici reflexionante amb un del determinant, i la autonomia del primer (que val només subjectivament per al nostre ús racional, en consideració de les lleis particulars de l'experiència) amb la heteronomia de l'altre, que ha de regir-se segons les lleis (universals o particulars) donades per l'enteniment.

Crítica del judici, § 70-71 (Espasa Calpe, Madrid 1991, 5ª ed., p. 360-364).