Natura naturans, natura naturata

 Expressió llatina que té la seva arrel en textos neoplatònics de Procle, però que a partir d'Averrois serà generalment usada per l'escolàstica del segle XIII i finalment serà més coneguda per l'ús que li va donar Spinoza, encara que també és una concepció central en la filosofia d'[[Autor:Escot Eriúgena (o Erígena), Joan |Joan Escot Eriugena]]. La natura naturans s'interpreta com Déu creador, mentre que la natura naturata es refereix en ser creat. Encara que els escolàstics consideren que aquests termes designen realitats externes entre si, a partir de l'ús que fan d'aquests termes alguns místics i filòsofs renaixentistes, com el Mestre Eckhart, Nicolau de Cusa o Giordano Bruno, tendeixen a interpretar-se des d'una concepció panteista. Així, la natura naturans seria la força creadora, i la natura naturata seria entesa com un altre aspecte d'aquesta mateixa força.

Spinoza

Spinoza usa aquestes expressions en un sentit semblant. Per a ell la natura naturans és la substància infinita, és a dir, allò que és en si i es concep per si: Deus sive natura o principi creador; la natura naturata és tot el que se segueix de la naturalesa de Déu, és a dir, totes les maneres dels atributs de Déu. D'aquesta manera la natura naturata es troba en la natura naturans. Schelling va usar aquestes expressions per distingir la filosofia de la naturalesa (natura naturans) de les ciències naturals que estudien la natura naturata.

Veure physis, Deus sive natura.