Entelèquia

(del grec ἐντελέχεια, perfeccionament; paraula composta de ἐν, en, τέλος, fi i ἔχω, tenir: el que posseeix la seva pròpia perfecció)

Terme, que Aristòtil introdueix en filosofia per a designar l'actualització de les potencialitats d'una cosa; allò pel que, primàriament, una cosa és el que és. Unes vegades ho identifica amb enérgeia, i llavors significa acte o actualització, i altres vegades ho distingeix per significar la plenitud d'alguna cosa que s'ha anat desenvolupant a partir de la potència o possibilitat fins a aconseguir la seva plena realització, de la mateixa manera que de vegades el moviment, kínesis, és enérgeia, o acte, però en aquest cas imperfecte, i de vegades és la perfecció, entelékheia, de l'acte, això és, el moviment quan moviment (veg. citació). Ho aplica també a l'ànima, entelèquia primera, acte o perfecció, del cos (veg. text).

Els autors vitalistes, per exemple H. Driesch, aprofiten el terme per a referir-ho al principi vital.