Sorites

(del grec σωρείτης, soreites, patrimoni, munt)

Una argumentació en cadena feta amb entimemes de tercer ordre (només premisses), en la qual dues premisses donen una conclusió que, al seu torn, unida a una altra premissa, dóna una altra conclusió i així successivament, fins a arribar a una conclusió final. Es tracta d'un sil·logisme compost o polisilogisme. Presenta dues classes: en el sorites aristotèlic (veure exemple), el terme S (subjecte) de la conclusió és el subjecte de la primera premissa i el terme P (predicat), el predicat de l'última; en el sorites gocleniano (veure exemple), succeeix al revés.

Pel sorites aristotèlic valen les següents regles:

1) Només pot haver-hi una premissa negativa; si hi és, ha de ser l'última.

2) No pot haver-hi més d'una premissa particular; si hi és, ha de ser la primera.

I pel gocleniano:

1) Només pot haver-hi una premissa negativa; si hi és, ha de ser la primera.

2) No pot haver-hi més d'una premissa particular; si hi és, ha de ser l'última.

Els sorites més coneguts són els que Lewis Carroll proposa en la seva Lògica simbòlica (vegeu el text). També es diu «sorites» a la paradoxa del munt.