Sensibilitat

(del llatí sensibilitas, sentit, sensibilitat)

La facultat de percebre sensacions, o de percebre mitjançant els sentits. Significa també la intensitat amb què es capta un estímul sensorial: la sensibilitat absoluta la determina el llindar de percepció; la relativa, el llindar diferencial. Entesa en un sentit general, és la capacitat afectiva o emotiva. D'entre els múltiples tipus de sensibilitat, es distingeixen especialment tres: la sensibilitat visceral o interoceptiva, que capta les sensacions d'origen intern, com per exemple la de benestar o malestar, de gana, set, ànsies d'orinar, etc.; la sensibilitat propioceptiva, que capta les sensacions de posició, moviment i equilibri del propi cos (de vegades, aquesta sensibilitat, així com la cenestesia es cataloguen com a sensibilitat visceral, i la sensibilitat exteroceptiva, que capta les sensacions que provenen de l'exterior a través dels sentits receptors.

. Aquesta última noció és la que, en el terreny més estrictament filosòfic, ha donat origen a la idea de sensibilitat, entesa com a facultat de conèixer diferent de la de l'enteniment. Kant, que desenvolupa una teoria específica sobre la sensibilitat, la concep com a capacitat de rebre objectes en els sentits mitjançant la sensació. És el sentir-se passivament afectat per les coses; a ella respon d'una manera activa i espontani la facultat de pensar, duta a terme per l'enteniment. La filosofia transcendental de Kant disposa per a la sensibilitat també elements a priori,encarregats de fer possible la intuïció dels objectes:l' espai i el temps (vegeu la citació). Clàssicament s'ha interpretat que la sensibilitat és una facultat inferior i subordinada a la pròpiament humana de l'enteniment. A partir del s. XVIII, amb l'enlairament de la sensibilitat estètica, es produeix una reacció en contra del racionalisme del segle anterior. A. Baumgarten, un dels primers teòrics de l'estètica com a ciència, la defineix encara com la «ciència del coneixement sensible o gnoseologia inferior». Però, al llarg del s. XVIII, les successives teories del bell i del gust a Anglaterra, França i Alemanya, basades en la teoria dels sentiments dels empiristes anglesos, i sobretot les teories estètiques del romanticisme del s. XIX, intenten superar l'oposició radical entre raó i sensibilitat, establerta per Kant.Les anomenades filosofies de la vida, de mitjan s. XIX i començaments del XX, són una apel·lació a la sensibilitat sota la forma del sentiment i l'experiència viscuda.