Raó pura

 Noció pròpia de la filosofia de Leibniz, però que Kant difon amb la seva obra Crítica de la raó pura. «Raó pura» en (Vernunft en sentit ampli) és la raó en si mateixa, això és, considerada com la facultat superior de conèixer independentment de l' experiència, la que conté els principis a prioridel coneixement, o la que legisla els principis o les condicions al fet que s'ha de sotmetre el coneixement en general (veure cita). Normalment equival a raó teòrica o especulativa, però, pròpiament es divideix en raó teòrica i raó pràctica. La raó teòrica o especulativa es refereix al que «és», el que es denomina coneixement teòric o especulatiu; mentre que la raó pràctica es refereix al coneixement del que «ha de ser», i que es denomina coneixement moral. A l'estudi de les condicions de la raó que fan possible aquesta classe de coneixement, tant en el pràctic com en el teòric, se l'anomena transcendental.

La raó pura en sentit estricte és, a diferència de l'enteniment, la facultat suprema en l'home que intenta portar a la seva màxima unitat allò que l'enteniment ja ha pensat. El seu contingut a priori són les idees de la raó.