Subjecte

(del llatí medieval subiectum)

Originàriament, el subjecte, com subiectum, és el terme amb què es tradueix, en el llatí medieval, el hypokéimenon grec d' Aristòtil, en el sentit d' «el que està posat sota», i es refereix al substrat, que roman en el canvi, o a la substància, que pròpiament és subjecte en els enunciats; en aquest aspecte, subjecte no té a «objecte» com a correlat, ja que la seva entitat és de tipus lògic o metafísic. La teoria del coneixement racionalista de Descartes fa del subjecte, el «jo penso», o la raó humana reflexiva, el punt de partida de tot coneixement, inaugurant així la distinció entre «subjecte que coneix» i «objecte conegut». Aquesta distinció s'atenua en Kant perquè «el subjecte que pensa» només es coneix a si mateix com a objecte empíric, i per aquesta raó com fenomen, i no com a subjecte o jo últim, com cosa en si, raó per la qual queda desconegut: és l'anomenat jo transcendental. Aquest jo, no obstant això, que no pot ser conegut sinó només afirmat o pensat, és la condició necessària de tot acte de consciència: fa possible tota experiència quan ell mateix constitueix tota condició (lògica) a priori de l'experiència; aquesta és construcció del subjecte, i hi ha objectes perquè hi ha subjecte. Més enllà de l'experiència, la cosa en si resulta desconeguda. El idealisme alemany, en eliminar la cosa en si fent del subjecte un principi creador, constitueix al subjecte en origen absolut de l'objecte conegut; subjecte i objecte en identitat total.

Tradicionalment, el terme del que, en l'enunciat, s'afirma o nega alguna cosa (el predicat). Així, en «Sòcrates dialoga amb Adimant», «Sòcrates» és el terme subjecte del que s'afirma que «... dialoga amb Adimant». En la lògica moderna, el subjecte és la variable individual de la qual el predicat és funció. En la funció proposicional «x dialoga don Adimant», Sòcrates és, en el nostre cas, l'argument que fa veritable a la funció. Al subjecte se l'anomena també designador, perquè es refereixen a una cosa, objecte o individu, als quals correspon un nom. Els designadors són simples, com els noms, per exemple «Barcelona», «Cervantes», «Carme», o bé composts (designadors composts per altres designadors) anomenats functors (monàdics, diàdics, o n-àdics segons el cas): «l'entrenador del Barcelona)» (monàdic), «el màxim golejador de primera i segona» (diàdic), etc.

Designadors units a relators (el que s'afirma del designador) constitueixen un enunciat, sentència o proposició, igual com, en la lògica tradicional, un enunciat es compon de la unió de subjecte i predicat.