Sobre el destí i els estoics

Text original editat en castellà.

---

Fueron probablemente los estoicos quienes dieron este nombre al siguiente argumento de los megáricos: «Si es vuestro destino que os curéis de esta enfermedad, así ocurrirá, llaméis o no al médico. De igual modo, si es vuestro destino que no os curéis de esta enfermedad, no os curaréis, venga o no el médico. Y una de ambas cosas es vuestro destino. Por lo tanto de nada sirve llamar al médico». El mismo argumento vuelve a hallarse expuesto con diferentes ejemplos: si es fatal que tal corredor gane una carrera a pie, la ganará cualquiera sea su conducta; si es fatal que la pierda, la perderá de igual modo; y, puesto que de cualquier forma el resultado es inevitable, es por consecuencia inútil que el corredor se fatigue y hasta que tome parte en la carrera.

Crisipo respondía a este argumento mediante su teoría de los «confatales» (syneimarmena, confatalia) Si una cosa es fatal, otras cosas son fatales con ella; le son confatales. Si es fatal que Edipo sea hijo de Layo, es igualmente fatal que Layo tenga relaciones sexuales con una mujer. Es absurdo decir: es fatal que Edipo nazca de Layo, tenga o no Layo relaciones sexuales con una mujer. Si es fatal que Milón venza en la lucha en Olimpia, es igualmente fatal que tenga un adversario y que despliegue toda su ciencia de luchador.

---

Text traduït al català (Traducció automàtica pendent de revisió).

---

Van anar probablement els estoics els qui van donar aquest nom al següent argument dels megàrics: «Si és la vostra destinació que us guariu d'aquesta malaltia, així ocorrerà, crideu o no al metge. D'igual manera, si és la vostra destinació que no us guariu d'aquesta malaltia, no us guarireu, venja o no el metge. I una d'ambdues coses és la vostra destinació. Per tant de res serveix anomenar al metge». El mateix argument torna a trobar-se exposat amb diferents exemples: si és fatal que tal corredor guanyi una carrera a peu, la guanyarà qualsevol sigui la seva conducta; si és fatal que la perdi, la perdrà d'igual manera; i, ja que de qualsevol forma el resultat és inevitable, és per conseqüència inútil que el corredor es fatigui i fins que prengui part en la carrera.

Crisip responia a aquest argument mitjançant la seva teoria dels «confatales» (syneimarmena, confatalia) Si una cosa és fatal, altres coses són fatals amb ella; li són confatales. Si és fatal que Èdip sigui fill de Lai, és igualment fatal que Lai tingui relacions sexuals amb una dona. És absurd dir: és fatal que Èdip neixi de Lai, tingui o no Lai relacions sexuals amb una dona. Si és fatal que Miló venci en la lluita en Olimpia, és igualment fatal que tingui un adversari i que desplegui tota la seva ciència de lluitador.

J. Brun, El estoicismo, Eudeba, Buenos Aires 1977, p. 101-102.