Esperit subjectiu

Hegel

En la filosofia de l'esperit, a la qual dedica Hegel, sobretot, la tercera part de la Enciclopèdia i Principis de la filosofia del dret, la primera de les fases per les quals transcorre l'esperit, o la Idea, en el seu desenvolupament. L'esperit apareix en la naturalesa, identificat amb ella, primer com a vida conscient o ànima («natural», «sensitiva» i «real», segons graus d'individualitat creixent), després com consciència (quan sensibilitat, percepció, enteniment, autoconsciència i raó), i, finalment, com a esperit, subjecte ja identificat amb si mateix, teòric, pràctic i lliure. Cadascuna d'aquestes transformacions és objecte d'estudi, respectivament, de l'antropologia, lafenomenologia i la psicologia.

Veure: esperit absolut i esperit objectiu.

Veure gràfic ↓