Aristòtil: el límit

Es diu «límit»

1) el extrem de cada cosa, el primer fora de la qual cosa no cal trobar res d'ella, i el primer dins de la qual cosa està contingut tot (el que forma part d'ella);

2) també el que constitueix la forma d'una magnitud, o d'alguna cosa que posseeix magnitud;

3) i la fi de cada cosa (i aquest és allò cap a la qual cosa -i no allò des de la qual cosa- té lloc el moviment i l'acció; si bé, de vegades, es consideren límits tots dos, allò des de la qual cosa i allò cap a la qual cosa, és a dir, allò-per-el-com);

4) també l'entitat, és a dir, l'essència de cada cosa: aquesta és, en efecte, límit del coneixement i si ho és del coneixement, també ho és de la cosa.

De manera que resulta obvi que «límit» es diu en tots els sentits en què es diu «principi», i en més encara, ja que el principi és un tipus de límit, però no tot límit és principi.

Aristóteles, Metafísica, 1022a. (Gredos, Madrid 1994, p. 246).

---

Original en castellà

Se llama «límite»

1) el extremo de cada cosa, lo primero fuera de lo cual no cabe encontrar nada de ella, y lo primero dentro de lo cual está contenido todo (lo que forma parte de ella);

2) también lo que constituye la forma de una magnitud, o de algo que posee magnitud;

3) y el fin de cada cosa (y éste es aquello hacia lo cual –y no aquello desde lo cual– tiene lugar el movimiento y la acción; si bien, a veces, se consideran límites ambos, aquello desde lo cual y aquello hacia lo cual, es decir, aquello-para-lo-cual);

4) también la entidad, es decir, la esencia de cada cosa: ésta es, en efecto, límite del conocimiento y si lo es del conocimiento, también lo es de la cosa.

De modo que resulta obvio que «límite» se dice en todos los sentidos en que se dice «principio», y en más aún, ya que el principio es un tipo de límite, pero no todo límite es principio.