Hesíode: primera versió dels orígens
De Wikisofia
La revisió el 23:22, 20 set 2015 per Jorcor (discussió | contribucions)
primera versió dels orígens
Tan bon punt Zeus va expulsar del cel als Titans, gegants que van voler assaltar el cel, la monstruosa Gea, terra, va concebre el seu fill més jove, Tifó, huracà, en abraçada amorosa amb Tàrtar, infern, preparat per l'orada Afrodita, deessa de l'amor. Els seus braços s'ocupaven en obres de força i incansables eren els peus del violent déu. De les seves espatlles sortien cent caps de serp, de terrible drac, adardeant amb les seves negres llengües. Dels ulls existents en els prodigiosos caps brollava ardent foc quan mirava.
Tons de veu hi havia en aquells terribles caps que deixaven sortir un llenguatge variat i fantàstic. Unes vegades emetien articulacions com per entendre's amb déus, unes altres un so amb la força d'un toro de potent bramul, brau i indòmit, unes altres d'un lleó de salvatge fúria, altres igual que els cadells, meravella sentir-ho, i unes altres xiulava i li feien ressò les muntanyes.
I tal vegada hagués realitzat una gesta gairebé impossible aquell dia i hagués regnat entre mortals i immortals, de no haver estat tan penetrant la intel·ligència del pare d'homes i déus. Tronà recentment i amb força i pertot arreu va ressonar la terra, l'ample cel a dalt, el ponto, els corrents de l'Oceà i els abismes de la terra. Es trontollava l'alt Olimp sota els seus immortals peus quan es va aixecar el sobirà i gemegava llastimosament la terra.
Una ardent xafogor es va apoderar del ponto de bavosos reflexos, produït per tots dos i pel tro, el llampec, el foc vomitat pel monstre, els huracanats vents i el fulminant raig. Bullia la terra sencera, el cel i el mar. Enormes ones es precipitaven sobre les costes per tot al voltant sota l'ímpetu dels Immortals i es va originar una commoció infinita. Tremolava Hades, senyor dels morts que habiten sota la terra, i els Titans que, submergits en el Tàrtar, el més profund de l'infern, envolten a Cronos, déu pare de Zeus, a causa de l'incessant baluern i l'horrible batalla.
Zeus, després de concentrar tota la seva força i agafar les seves armes, el tro, el llampec i el flamejant raig, li va copejar saltant des de l'Olimp i va embolicar en flames totes els prodigiosos caps del terrible monstre. Tan bon punt li va vèncer fustigant-li amb els seus cops, va caure aquell de genolls i va gemegar la monstruosa terra. Fulminat el déu, una violenta flamarada va sorgir d'ell quan va caure entre els foscos i inaccessibles barrancs de la muntanya.
Gran part de la monstruosa terra cremava amb terrible fumera i es fonia igual que l'estany quan per art dels homes s'escalfa en el bé perforat gresol o el ferro que és molt més resistent, quan se'l sotmet a la calor del foc en els barrancs de les muntanyes, es fon en el sòl diví per obra d'Hefest, déu del foc fill de Zeus i d'Hera; així llavors es fonia la terra amb la flama de l'ardent foc. I li va enfonsar, irritat de cor, en l'ample Tàrtar.
Són fills de Tifó els forts vents d'humit buf, menys Noto, vent del sud portador de la pluja, Bòreas, vent del nord, Argesteo, vent de l'est, i Cèfir, vent suau i afable del ponent. Aquests descendeixen dels déus i són de gran utilitat per als mortals. Les altres brises bufen capritxosament sobre el mar: unes deixant-se caure en el ponto ombrívol, assot terrible per als mortals, es precipiten en funest vendaval i, unes vegades en un lloc, unes altres en un altre, amb les seves ràfegues destrueixen les naus i fan perir als navegants. No hi ha fuita del mal per als homes que es topen amb elles en el ponto. Unes altres en canvi, al llarg de la terra sense límit coberta de flors, arrasen els deliciosos camps dels homes nascuts en el sòl, omplint-los de pols i d'atroç confusió.
Tan bon punt els déus benaventurats van acabar les seves fatigues i per la força van decidir amb els Titans els seus privilegis, ja llavors per indicació de Gea van animar a Zeus Olímpic d'àmplia mirada perquè regnés i fos sobirà dels Immortals. I ell els va distribuir bé les dignitats.
Teogonía, 820-885, en Hesíodo, Obras y fragmentos,Gredos, Madrid 1990, p. 107-109. |
Original en castellà
primera versión de los orígenes
Luego que Zeus expulsó del cielo a los Titanes, gigantes que quisieron asaltar el cielo, la monstruosa Gea, tierra, concibió su hijo más joven, Tifón, huracán, en abrazo amoroso con Tártaro, infierno, preparado por la dorada Afrodita, diosa del amor. Sus brazos se ocupaban en obras de fuerza e incansables eran los pies del violento dios. De sus hombros salían cien cabezas de serpiente, de terrible dragón, adardeando con sus negras lenguas. De los ojos existentes en las prodigiosas cabezas brotaba ardiente fuego cuando miraba.
Tonos de voz había en aquellas terribles cabezas que dejaban salir un lenguaje variado y fantástico. Unas veces emitían articulaciones como para entenderse con dioses, otras un sonido con la fuerza de un toro de potente mugido, bravo e indómito, otras de un león de salvaje furia, otras igual que los cachorros, maravilla oírlo, y otras silbaba y le hacían eco las montañas.
Y tal vez hubiera realizado una hazaña casi imposible aquel día y hubiera reinado entre mortales e inmortales, de no haber sido tan penetrante la inteligencia del padre de hombres y dioses. Tronó recientemente y con fuerza y por todas partes resonó la tierra, el ancho cielo arriba, el ponto, las corrientes del Océano y los abismos de la tierra. Se tambaleaba el alto Olimpo bajo sus inmortales pies cuando se levantó el soberano y gemía lastimosamente la tierra.
Un ardiente bochorno se apoderó del ponto de azulados reflejos, producido por ambos y por el trueno, el relámpago, el fuego vomitado por el monstruo, los huracanados vientos y el fulminante rayo. Hervía la tierra entera, el cielo y el mar. Enormes olas se precipitaban sobre las costas por todo alrededor bajo el ímpetu de los Inmortales y se originó una conmoción infinita. Temblaba Hades, señor de los muertos que habitan bajo la tierra, y los Titanes que, sumergidos en el Tártaro, lo más profundo del infierno, rodean a Cronos, dios padre de Zeus, a causa del incesante estruendo y la horrible batalla.
Zeus, después de concentrar toda su fuerza y coger sus armas, el trueno, el relámpago y el flameante rayo, le golpeó saltando desde el Olimpo y envolvió en llamas todas las prodigiosas cabezas del terrible monstruo. Luego que le venció fustigándole con sus golpes, cayó aquél de rodillas y gimió la monstruosa tierra. Fulminado el dios, una violenta llamarada surgió de él cuando cayó entre los oscuros e inaccesibles barrancos de la montaña.
Gran parte de la monstruosa tierra ardía con terrible humareda y se fundía igual que el estaño cuando por arte de los hombres se calienta en el bien horadado crisol o el hierro que es mucho más resistente, cuando se le somete al calor del fuego en los barrancos de las montañas, se funde en el suelo divino por obra de Hefesto, dios del fuego hijo de Zeus y de Hera; así entonces se fundía la tierra con la llama del ardiente fuego. Y le hundió, irritado de corazón, en el ancho Tártaro.
Son hijos de Tifón los recios vientos de húmedo soplo, menos Noto, viento del sur portador de la lluvia, Bóreas, viento del norte, Argesteo, viento del este, y Céfiro, viento suave y apacible del poniente. Estos descienden de los dioses y son de gran utilidad para los mortales. Las demás brisas soplan caprichosamente sobre el mar: unas dejándose caer en el ponto sombrío, azote terrible para los mortales, se precipitan en funesto vendaval y, unas veces en un lugar, otras en otro, con sus ráfagas destruyen las naves y hacen perecer a los navegantes. No hay escape del mal para los hombres que se topan con ellas en el ponto. Otras en cambio, a lo largo de la tierra sin límite cubierta de flores, arrasan los deliciosos campos de los hombres nacidos en el suelo, llenándolos de polvo y de atroz confusión.
Luego que los dioses bienaventurados terminaron sus fatigas y por la fuerza decidieron con los Titanes sus privilegios, ya entonces por indicación de Gea animaron a Zeus Olímpico de amplia mirada para que reinara y fuera soberano de los Inmortales. Y él les distribuyó bien las dignidades.