Comte: llei dels tres estats

Per explicar convenientment la veritable naturalesa i el caràcter propi de la filosofia positiva, és indispensable, des d'un principi, tirar una mirada retrospectiva a la marxa progressista de l'esperit humà considerat en el seu conjunt, ja que qualsevol de les nostres especulacions no pot ser bé compresa més que a través de la seva història.

Així, en estudiar el desenvolupament total de la intel·ligència humana en les seves diverses esferes d'activitat, des dels seus orígens fins als nostres dies, crec haver descobert una gran llei fonamental, a la qual està subjecte aquest desenvolupament amb una necessitat invariable i que em sembla que pot ser sòlidament establerta, bé amb proves racionals que ens proporciona el coneixement de la nostra organització, bé amb les verificacions històriques que resulten d'un atent examen del passat. Aquesta llei consisteix que cadascuna de les nostres principals especulacions, cada branca dels nostres coneixements, passa successivament per tres estats teòrics diferents: l'estat teològic o fictici, l'estat metafísic o abstracte, i l'estat científic o positiu. En altres paraules, que l'esperit humà, per la seva naturalesa, empra successivament, en cadascuna de les seves investigacions, tres mètodes de filosofar, els caràcters dels quals són essencialment diferents i, fins i tot, radicalment oposats: primer, el mètode teològic; a continuació, el mètode metafísic; i, per fi, el mètode positiu. D'aquí, tres classes de filosofies, o de sistemes generals de reflexió sobre el conjunt dels fenòmens que s'exclouen mútuament: el primer és el punt de partida necessari de la intel·ligència humana, el tercer el seu estat fix i definitiu, i el segon està destinat únicament a servir de transició.

En l'estat teològic, l'esperit humà en dirigir essencialment les seves investigacions cap a la naturalesa íntima dels éssers, cap a les causes primeres i finals de tots els efectes que li sorprenen, en una paraula, cap als coneixements absoluts, es representa els fenòmens com produïts per l'acció directa i continuada d'agents sobrenaturals més o menys nombrosos, l'arbitrària intervenció dels quals explica totes les anomalies aparents de l'univers.

En l'estat metafísic, que en el fons no és més que una simple modificació del primer, els agents sobrenaturals són reemplaçats per forces abstractes, veritables entitats (abstraccions personificades), inherents als diversos éssers del món, i concebudes com a capaços d'engendrar per si mateixes tots els fenòmens observats, l'explicació dels quals consisteix, així, a assignar a cadascun la seva entitat corresponent.

Per fi, en l'estat positiu, l'esperit humà, reconeixent la impossibilitat d'obtenir nocions absolutes, renúncia a buscar l'origen i la destinació de l'univers i a conèixer les causes íntimes dels fenòmens, per dedicar-se únicament a descobrir, amb l'ús bé combinat del raonament i de l'observació, les seves lleis efectives, és a dir, les seves relacions invariables de successió i similitud. L'explicació dels fets, reduïda als seus termes reals, no serà d'ara endavant una altra cosa que la coordinació establerta entre els diversos fenòmens particulars i alguns fets generals, que les diverses ciències han de limitar al menor nombre possible.

Curso de filosofía positiva, Lección primera, Aguilar, Buenos Aires 1973, p. 34-36.

---

Original en castellà

Para explicar convenientemente la verdadera naturaleza y el carácter propio de la filosofía positiva, es indispensable, desde un principio, echar una mirada retrospectiva a la marcha progresista del espíritu humano considerado en su conjunto, ya que cualquiera de nuestras especulaciones no puede ser bien comprendida más que a través de su historia.

Así, al estudiar el desarrollo total de la inteligencia humana en sus diversas esferas de actividad, desde sus orígenes hasta nuestros días, creo haber descubierto una gran ley fundamental, a la cual está sujeto este desarrollo con una necesidad invariable y que me parece que puede ser sólidamente establecida, bien con pruebas racionales que nos proporciona el conocimiento de nuestra organización, bien con las verificaciones históricas que resultan de un atento examen del pasado. Esta ley consiste en que cada una de nuestras principales especulaciones, cada rama de nuestros conocimientos, pasa sucesivamente por tres estados teóricos diferentes: el estado teológico o ficticio, el estado metafísico o abstracto, y el estado científico o positivo. En otras palabras, que el espíritu humano, por su naturaleza, emplea sucesivamente, en cada una de sus investigaciones, tres métodos de filosofar, cuyos caracteres son esencialmente diferentes e, incluso, radicalmente opuestos: primero, el método teológico; a continuación, el método metafísico; y, por fin, el método positivo. De aquí, tres clases de filosofías, o de sistemas generales de reflexión sobre el conjunto de los fenómenos que se excluyen mutuamente: el primero es el punto de partida necesario de la inteligencia humana, el tercero su estado fijo y definitivo, y el segundo está destinado únicamente a servir de transición.

En el estado teológico, el espíritu humano al dirigir esencialmente sus investigaciones hacia la naturaleza íntima de los seres, hacia las causas primeras y finales de todos los efectos que le asombran, en una palabra, hacia los conocimientos absolutos, se representa los fenómenos como producidos por la acción directa y continuada de agentes sobrenaturales más o menos numerosos, cuya arbitraria intervención explica todas las anomalías aparentes del universo.

En el estado metafísico, que en el fondo no es más que una simple modificación del primero, los agentes sobrenaturales son reemplazados por fuerzas abstractas, verdaderas entidades (abstracciones personificadas), inherentes a los diversos seres del mundo, y concebidas como capaces de engendrar por sí mismas todos los fenómenos observados, cuya explicación consiste, así, en asignar a cada uno su entidad correspondiente.

Por fin, en el estado positivo, el espíritu humano, reconociendo la imposibilidad de obtener nociones absolutas, renuncia a buscar el origen y el destino del universo y a conocer las causas íntimas de los fenómenos, para dedicarse únicamente a descubrir, con el uso bien combinado del razonamiento y de la observación, sus leyes efectivas, es decir, sus relaciones invariables de sucesión y similitud. La explicación de los hechos, reducida a sus términos reales, no será en adelante otra cosa que la coordinación establecida entre los diversos fenómenos particulares y algunos hechos generales, que las diversas ciencias han de limitar al menor número posible.