Semiòtica

(del grec σημεῖον, semeion, signe)

O també semiologia. És la ciència que estudia els sistemes de signes. El primer a utilitzar el terme va ser John Locke, que ho va incorporar al discurs filosòfic per abastar una de les tres branques de la ciència, la doctrina dels signes, que va identificar amb la lògica. En la seva accepció actual, la semiòtica va ser definida paral·lela i independentment pel filòsof americà Ch. S. Peirce i el lingüista suís F. de Saussure. Per Saussure, és una «ciència que estudia la vida dels signes en el si de la vida social», postulada com a necessària per poder fonamentar la lingüística, que no seria més que una part d'aquesta ciència general; per Peirce, és «una doctrina gairebé necessària i formal dels signes», el marc proposat per a una teoria general del coneixement.

El desenvolupament de la semiòtica, al llarg d'aquest segle, ha estat extraordinari. Donat el caràcter extensiu d'aquesta disciplina -tot és signe i, en conseqüència, tot pot sotmetre's a una anàlisi semiològic- es distingeix metodològicament entre 1) semiòtica teòrica, que s'encarrega de definir els conceptes bàsics de «signe» i «sistema», 2) semiòtica descriptiva, que analitza -segmenta i classifica- les situacions comunicatives, tant lingüístiques com no lingüístiques, i 3) semiòtica aplicada a qualsevol àmbit de comunicació: el cinema, la biologia, el folklore, la publicitat, la literatura, etc. A l'estudi de l'univers del signe, verbal i no verbal, i de la seva interpretació en àmbits molt diversos s'han dedicat destacats semiotistes com Roland Barthes, Claude Lévi-Strauss, Julia Kristeva i Umberto Ressò, entre d'altres.