Tovar, Antonio: el dimoni de Sòcrates
De Wikisofia
La revisió el 10:22, 5 feb 2015 per Sofibot (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Tovar, Antonio: el dimoni de Sòcrates|Idioma=Español}} La naturalesa de ''daimon ''va ser entesa per Sòcrate...».)
La naturalesa de daimon va ser entesa per Sòcrates com essencialment negativa. En això es diferencia Sòcrates de punts i punts il·luminats i inspirats com al món han estat. El dimoni sempre li dissuadeix, mai li dóna ordres (Plató, Apologia 31d). Li impedeix ora que es vagi (Fedro 242bc) fins que repari una falta. Ora que tracti a certes persones (Teetet 151b), bé que s'aixequi per anar-se abans de tenir una trobada de cert interès intel·lectual (Eutidemo 272i), bé que li expressi a Alcibíades la seva afició (Alcibíades I, 103a, 105d, 124c), bé que es meta en política. [...]
Per contra, Sòcrates actua tranquil quan el dimoni guarda silenci. Llavors sap que ha encertat i que no té més que fer. Així, dóna com a prova d'haver encertat davant el tribunal que li condemna a mort, que el dimoni no li ha advertit res en contra, i per tant, que la mort que li espera no és un mal. D'una altra manera, suposa Sòcrates, el dimoni piadós que li adverteix i que és infalible, tan veu dels déus com la Pitia ho és d'Apol·lo, no deixaria d'haver-li impedit aquell discurs inhàbil, que en gran part, com veurem, va tenir la culpa de la sentència.
De tota manera, no cal pensar que amb aquesta interiorització quedés reduïda per a Sòcrates la importància i grandesa del daimon. Doncs un daimon era també segurament per a Sòcrates l'Amor, el déu Eros (Banquet 202i) també profundament interior i també servint misteriosament d'enllaç amb el món del diví. Doncs l'essencial dels démones és precisament servir d'enllaç entre l'humà i el diví.
Vida de Sòcrates, Revista d'Occident, Madrid 1953, p. 256-157. |
Original en castellà
La naturaleza de daimon fue entendida por Sócrates como esencialmente negativa. En esto se diferencia Sócrates de tantos y tantos iluminados e inspirados como en el mundo han sido. El demonio siempre le disuade, nunca le da órdenes (Platón, Apología 31d). Le impide ora que se vaya (Fedro 242bc) hasta que repare una falta. Ora que trate a ciertas personas (Teeteto 151b), bien que se levante para irse antes de tener un encuentro de cierto interés intelectual (Eutidemo 272e), bien que le exprese a Alcibíades su afición (Alcibíades I, 103a, 105d, 124c), bien que se meta en política. [...]
Por el contrario, Sócrates actúa tranquilo cuando el demonio guarda silencio. Entonces sabe que ha acertado y que no tiene más que hacer. Así, da como prueba de haber acertado ante el tribunal que le condena a muerte, que el demonio no le ha advertido nada en contra, y por consiguiente, que la muerte que le espera no es un mal. De otro modo, supone Sócrates, el demonio piadoso que le advierte y que es infalible, tan voz de los dioses como la Pitia lo es de Apolo, no dejaría de haberle impedido aquel discurso inhábil, que en gran parte, como veremos, tuvo la culpa de la sentencia.
De todas maneras, no hay que pensar que con esta interiorización quedara reducida para Sócrates la importancia y grandeza del daimon. Pues un daimon era también seguramente para Sócrates el Amor, el dios Eros (Banquete 202e) también profundamente interior y también sirviendo misteriosamente de enlace con el mundo de lo divino. Pues lo esencial de los démones es precisamente servir de enlace entre lo humano y lo divino.