Jean Piaget: la intel·ligència sensomotriu 2

Jean Piaget: la intel·ligència sensoriomotriz

El període que va del naixement a l'adquisició del llenguatge està marcat per un desenvolupament mental extraodinario. S'ignora de vegades la seva importància, ja que no va acompanyat de paraules que permetin seguir pas a pas el progrés de la intel·ligència i dels sentiments, com ocorrerà més tard. No per això és menys decisiu per a tota l'evolució psíquica ulterior: consisteix res menys que en una conquesta, a través de les percepcions i els moviments, de tot l'univers pràctic que envolta al nen petit. Ara bé, aquesta «assimilació sensoriomotriz» del món exterior immediat, sofreix, en divuit mesos o dos anys, tota una revolució copernicana en petita escala: mentre que al començament d'aquest desenvolupament el nounat ho refereix tot a si mateix, o, més concretament, al seu propi cos, al final, és a dir, quan s'inicien el llenguatge i el pensament, se situa ja pràcticament com un element o un cos entre els altres, en un univers que ha construït a poc a poc i que ara sent ja com alguna cosa exterior a ell. Anem a descriure pas a pas les etapes d'aquesta revolució copernicana, en el seu doble aspecte d'intel·ligència i de vida afectiva naixents.

Des del primer d'aquests punts de vista, poden distingir-se, com ja hem fet més amunt, tres estadis entre el naixement i el final d'aquest període: el dels reflexos, el de l'organització de les percepcions i hàbits i el de la intel·ligència sensoriomotriz pròpiament aquesta. En el moment del naixement, la vida mental es redueix a l'exercici d'aparells reflexos, és a dir, de coordinacions sensorials i motrius muntades de forma absolutament hereditària que corresponen a tendències instintives tals com la nutrició. Acontentem-nos amb fer notar, referent a això, que aquests reflexos, en la mesura en què interessen a conductes que hauran d'exercir un paper en el desenvolupament psíquic ulterior, no tenen res d'aquesta passivitat mecànica que caldria atribuir-los, sinó que manifesten des del principi una autèntica activitat, que prova precisament l'existència d'una assimilació sensoriomotriz precoç. En primer lloc, els reflexos de succió s'afinen amb l'exercici: un nounat mama millor al cap d'una o dues setmanes que al principi. Després, condueixen a discriminacions o reconeixements pràctics fàcils de descobrir. Finalment i sobretot, donen lloc a una espècie de generalització de la seva activitat: el lactant no s'acontenta amb xuclar quan mama, sinó que xucla també en el buit, es xucla els dits quan els troba, després, qualsevol objecte que fortuïtament se li presenti i, finalment, coordina el moviment dels braços amb la succió fins a portar-se sistemàticament, de vegades des del segon mes, el polze a la boca. En una paraula, assimila una part del seu univers a la succió, fins al punt que el seu comportament inicial podria expressar-se dient que, per a ell, el món és essencialment una realitat suceptible de ser xuclada. És cert que, ràpidament, aquest mateix univers haurà de convertir-se en una realitat suceptible de ser mirada, escoltada i, quan els propis moviments ho permetin, sacsejada. Però aquests diversos exercicis reflexos, que són com l'anunci de l'assimilació mental, hauran de complicar-se molt ràpid en integrar-se en hàbits i percepcions organitzades, és a dir, que constitueixen el punt de partida de noves conductes, adquirides amb ajuda de l'experiència. La succió sistemàtica del polze pertany ja a aquest segon estadi, igual que els gestos de tornar el cap en direcció a un soroll, o de seguir un objecte en moviment, etc. Des del punt de vista perceptiu, s'observa, des que el nen comença a somriure [cinquena setmana i més], que reconeix a certes persones per oposició a unes altres, etc. [però no per això hem d'atribuir-li la noció de persona o si més no d'objecte: el que reconeix són aparicions sensibles i animades, i això no prova encara res pel que fa a la seva sustancialidad, ni pel que fa a la dissociació del jo i l'univers exterior]. Entre els tres i els sis mesos [generalment cap als quatre mesos i mitjà], el lactant comença a agafar el que veu, i aquesta capacitat de prensió, que més tard serà de manipulació, multiplica el seu poder de formar nous hàbits. Ara bé, com es construeixen aquests conjunts motors [hàbits] nous, i aquests conjunts perceptius [al principi les dues classes de sistemes estan units: pot fer-se referència a ells parlant d' «esquemes sensorio-motors»]? El punt de partida és sempre un cicle reflecteixo, però un cicle l'exercici del qual, en lloc de repetir-se sense més, incorpora nous elements i constitueix amb ells totalitats organitzades més àmplies, gràcies a diferenciacions progressives. Ja després, prou que certs moviments qualssevol del lactant aconsegueixin fortuïtament un resultat interessant -interessant per ser assimilable a un esquema anterior- perquè el subjecte reprodueixi immediatament aquests nous moviments: aquesta «reacció circular», com se la ha anomenat, té un paper essencial en el desenvolupament sensoriomotor i representa una forma més evolucionada d'assimilació. Però arribem al tercer estadi, que és molt més important encara per a l'ulterior desenvolupament: el de la intel·ligència pràctica o sensoriomotriz pròpiament aquesta. La intel·ligència, en efecte, apareix molt abans que el llenguatge, és a dir, molt abans que el pensament interior que suposa l'ocupació de signes verbals [del llenguatge interioritzat]. Però es tracta d'una intel·ligència exclusivament pràctica, que s'aplica a la manipulació dels objectes i que no utilitza, en lloc de les paraules i els conceptes, més que percepcions i moviments organitzats en «esquemes d'acció». Agafar un pal per atreure un objecte que està una mica allunyat, per exemple, és un acte d'intel·ligència [fins i tot bastant tardà: cap als divuit mesos], ja que un mitjà, que aquí és un veritable instrument, està coordinat amb un objecte proposat per endavant, ha calgut comprendre prèviament la relació del bastó amb l'objectiu per descobrir el mitjà. Un acte d'intel·ligència més precoç consistirà a atreure l'objecte tirant de la manta o del suport sobre el qual descansa [cap al final del primer any]; i podrien citar-se molts altres exemples. Intentem més aviat esbrinar com es construeixen aquests actes d'intel·ligència. Poden invocar-se dues classes de factors. Primerament, les conductes anteriors que es multipliquen i es diferencien cada vegada més, fins a adquirir una flexibilitat suficient per registrar els resultats de l'experiència. Així és com, en les seves «reaccions circulars», el bebè no s'acontenta ja amb reproduir simplement els moviments i els gestos que han produït un efecte interessant: els varia intencionalment per estudiar els resultats d'aquestes variacions, i es dedica així a veritables exploracions o «experiències per veure». Tothom ha pogut observar, per exemple, el comportament dels nens de dotze mesos aproximadament que consisteix a tirar al sòl els objectes, ora en una adreça, ora en una altra, per analitzar les caigudes i les trajectòries. D'altra banda, els «esquemes» d'acció, construïts ja al nivell de l'estadi precedent i multiplicats gràcies a noves conductes experimentals, es fan susceptibles de coordinar-se entre si, per assimilació recíproca, a la manera del que hauran de ser més tard les nocions o conceptes del pensament popiament dita. En efecte, una acció apta per ser repetida i generalitzada a noves situacions és comparable a una espècie de concepte sensoriomotor: i així és com, en presència d'un objecte nou per a ell, veiem al bebè incorporar-ho successivament a cadascun dels seus «esquemes d'acció» [sacsejar-ho, fregar-ho, bressolar-ho, etc.] com si es tractés de comprendre-ho per l'ús [és sabut que cap als cinc i els sis anys els nens defineixen encara els conceptes començant per les paraules «és para»: una taula «és per escriure damunt»; etc.]. Existeix, doncs, una assimilació sensoriomotriz comparable al que serà més tard l'assimilació del real a través de les nocions i el pensament. És, per tant, natural que aquests diversos esquemes d'acció s'assimilin entre si, és a dir, es coordinin de tal forma que uns assignin un objectiu a l'acció total, mentre que uns altres li serveixen de mitjans, i amb aquesta coordinació, comparable a les de l'estadi anterior, però més mòbil i flexible, s'inicia l'etapa de la intel·ligència pràctica pròpiament aquesta.

Ara bé, el resultat d'aquest desenvolupament intel·lectual és efectivament, com anunciàvem més amunt, transformar la representació de les coses, fins al punt de fer donar un gir complet o d'invertir la posició inicial del subjecte pel que fa a elles. En el punt de partida de l'evolució mental no existeix segurament cap diferenciació entre el jo i el món exterior, o sigui, que les impressions viscudes i percebudes no estan lligades ni a una consciència personal sentida com un «jo», ni a uns objectes concebuts com a exteriors: es donen senzillament en un bloc indisociado, o com desplegades en un mateix plànol, que no és intern, ni extern, sinó que està a mig camí entre aquests dos pols, que només a poc a poc aniran oposant-se entre si. Però, a causa precisament d'aquesta indisociació primitiva, tot el que és percebut està centrat en la pròpia activitat: el jo es troba al principi en el centre de la realitat, precisament perquè no té consciència de si mateix, i el món exterior s'objectivarà en la mesura en què el jo es construeixi mentre que activitat subjectiva o interior. Dit d'una altra forma, la consciència comença amb un egocentrisme inconscient i integral, mentre que els progressos de la intel·ligència sensoriomotriz desemboquen en la construcció d'un univers objectiu, dins del com el propi cos apareix com un element entre d'altres, i a aquest univers s'oposa la vida interior, localitzada en aquest cos propi. Quatre processos fonamentals caracteritzen aquesta revolució intel·lectual que es realitza durant els dos primers anys de l'existència; es tracta de les construccions de les categories de l'objecte i de l'espai, de la causalitat i del temps, totes elles, naturalment, com a categories pràctiques o d'acció pura, i no encara com a nocions del pensament. L'esquema pràctic de l'objecte és la permanència substancial atribuïda als quadres sensorials i, per tant, de fet, la creença segons la qual una figura percebuda correspon a «alguna cosa» que seguirà existint tot i que un deixi de percebre-ho. Ara bé, és fàcil demostrar que durant els primers mesos, el lactant no percep objectes pròpiament dits, Reconeix certs quadres sensorials familiars, això sí, però el fet de reconèixer-los quan estan presents no equival en absolut a situar-los en algun lloc quan es troben fora del camp perceptiu. Reconeix en particular a les persones i sap molt bé que cridant aconseguirà que torni la mare quan aquesta ha desaparegut: però això no prova tampoc que li atribueixi un cos existent en l'espai quan deixa de veure-la. De fet, en l'època en què el lactant comença a agafar tot el que veu, no presenta, al principi, cap conducta de recerca quan es cobreixen els objectes desitjats amb un mocador, i això malgrat haver seguit amb la vista tots els nostres moviments. Més tard, buscarà l'objecte amagat, però sense tenir en compte els seus successius desplaçaments, com si cada objecte estigués lligat a una situació de conjunt i no constituís un mòbil independent. Fins al final del primer any, el bebè no busca els objectes quan acaben de sortir del seu camp de percepció, i aquest és el criteri que permet reconèixer un principi d'exteriorització del món material. En resum, l'absència inicial d'objectes substancials més la construccion d'objectes fixos i permanents és un primer exemple d'aquest pas de l'egocentrisme integral primitiu a l'elaboració final d'un univers exterior. L'evolució de l'espai pràctic és enterament solidària de la construcció dels objectes. Al principi, hi ha tants espais, no coordinats entre si, com a camps sensorials [espais bucal, visual, tàctil, etc.] i cadascun d'ells està centrat en els moviments i activitat propis. L'espai visual, per exemple, no coneix al principi les mateixes profunditats que el nen haurà de construir més endavant. Al final del segon any, en canvi, existeix ja un espai general, que comprèn a tots els altres, i que caracteritza les relacions dels objectes entre si i els conté íntegrament, inclòs el propi cos. L'elaboració de l'espai es deu essencialment a la coordinació dels moviments, i aquí es veu l'estreta relació que existeix entre aquest desenvolupament i el de la intel·ligència sensoriomotriz pròpiament aquesta. En el seu egocentrisme, la causalitat es troba al principi relacionada amb la pròpia activitat: consisteix en la relació -que durant molt temps seguirà sent fortuïta per al subjecte- entre un resultat empíric i una acció qualsevol que ho ha produït. Així és com, en tirar dels cordons que pengen del sostre del seu bressol, el nen descobreix l'esfondrament de totes les joguines que alli estaven penjats, i això li farà relacionar causalment l'acció de tirar dels cordons i l'efecte general d'esfondrament. Ara bé, immediatament utilitzarà aquest esquema causal per actuar a distància sobre qualsevol cosa: tirarà del cordó per fer continuar un balanceig que ha observat a dos metres de distància, per fer durar una xiulada que ha sentit al fons de l'habitació, etc. Aquesta espècie de causalitat màgica o «màgic-fenomenista» posa bastant de manifest l'egocentrisme causal primitiu. En el curs del segon any, per contra, el nen reconeix les relacions de causalitat dels objectes entre si: objetiviza i localitza, doncs, les causes. L'objectivació de les sèries temporals és paral·lela a la de la causalitat. En suma, en tots els terrenys trobem aquesta espècie de revolució copernicana que permet a la intel·ligència sensoriomotriz arrencar l'esperit naixent del seu egocentrisme inconscient radical per situar-ho en un «univers», per pràctic i poc «meditat» que sigui.

Sis estudis de psicologia, Seix Barral, Barcelona, 6ª,1973 p. 19-28.