Plató: la mimesi

[...] Entre els artífexs d'aquesta classe està, sens dubte, el pintor; no és així?

-Com no?

-I diràs, crec jo, que el que ell fa no són éssers veritables; i, no obstant això, en alguna manera el pintor fa llits també. No és cert?

-Sí va dir-; també fa un llit d'aparença.

-I què fa el fabricant de llits? No acabes de dir que aquest no fa la idea, que és, segons conveníem, el llit existent per si, sinó un llit determinat?

-Així ho deia.

-Si no fa, doncs, la qual cosa existeix per si, no fa el real, sinó alguna cosa que se li sembla, però que no és real; i si algun digués que l'obra del fabricador de llits o d'algun altre mecànic és completament real, no es posa en perill de no dir veritat?

-No la diria -va observar-, almenys segons el parer dels quals es dediquen a aquestes qüestions.

-No ens estranyem, doncs, que aquesta obra resulti també alguna cosa fosc en comparació de la veritat.

-No, per cert.

-Vols, doncs -vaig dir-, que, prenent per base aquestes obres, investiguem com és aquest altre imitador que parlàvem?

-Si tu ho vols -va dir.

-Conforme al que s'ha dit, resulten tres classes de llits: una, la que existeix en la naturalesa, que, segons crec, podríem dir que és fabricada per Déu, perquè, quiénotro podria fer-la?

-Ningú, crec jo.

-Una altra, la que fa el fuster.

-Sí -va dir.

-I una altra, la que fa el pintor; no és així?

-Sigui.

-Per tant, el pintor, el fabricant de llits i Déu sonlos tres mestres d'aquestes tres classes de llits.

-Sí, tres.

-I Déu, ja perquè no va voler, ja perquè se li va imposar alguna necessitat de no fabricar més que un llit en la naturalesa, així ho va fer: un llit sol, el llit en essència; però dos o més d'elles, ni van ser produïdes per Déu, ni hi ha por que es produeixin.

-Com així? -va dir.

-Perquè si feia encara que no anessin més que dos -vaig dir jo-, apareixeria al seu torn una de la idea de la qual participarien aquestes dues, i aquesta seria el llit per essència, no les dues altres.

-Exacte -va dir.

-I va ser perquè Déu sap això, crec jo, i perquè vol ser realment creador d'un llit realment existent i no un fabricant qualsevol de qualsevol classe de llits, raó per la qual va fer aquesta, única en el seu ser natural.

-És presumible.

-Et sembla, doncs, que li anomenem el creador de la naturalesa d'aquest objecte, o alguna cosa semblant?

-És just -va dir-, ja que ha produït el llit natural i totes les altres coses d'aquest ordre.

-I què direm del fuster? No és aquest també artífex de llits?

-Sí.

-I el pintor, és també artífex i hacedor del mismeobjeto?

-De cap manera.

-Doncs què diràs que és aquest pel que fa al llit?

-Creo -va dir- que se li cridaria més adequadament imitador d'allò que uns altres són artífexs.

-Bé -vaig dir-; segons això, a l'autor de la tercera espècie, començant a explicar per la natural, li crides imitador?

-Exactament -va dir .

-Doncs això serà també l'autor de tragèdies, per serimitador: un tercer en la successió que comença en el rei i en la veritat; i el mateix tots els altres imitadors.

-Tal sembla.

-D'acord, doncs, en el que toca a l'imitador però contesta'm a això un altre sobre el pintor: et sembla que tracta d'imitar allò mateix que existeix en la naturalesa o les obres de l'artífex?

-Les obres de l'artífex -va dir.

-Tales com són o tals com apareixen? Discrimina també això.

-Què vols dir? -va preguntar.

-El següent: un llit difereix en una mica de si mateixa segons la miris de costat o de front o en alguna altra adreça? 0 no difereix en res, sinó que sembla diferent? I un altre tant succeeix amb la resta?

-Això -va dir-; sembla ser diferent, però no ho és.

-Atén ara a això un altre: a què es redreça la pintura feta de cada cosa? A imitar la realitat segons es dóna o a imitar l'aparent segons apareix, i a ser imitació d'una aparença o d'una veritat?

-D'una aparença -va dir.

-Bé lluny, doncs, de la veritat està l'art imitatiu; i segons sembla, la raó que ho produeixi todoestá en què no aconsegueix sinó molt poc de cada cosa i en què això poc és un mer fantasma. Així, diem que el pintor ens pintarà un sabater, un fuster i els altres artesans, sense entendre res de les arts d'aquests homes; i no obstant això, si és bon pintor, podrà, pintant un fuster i mostrant-ho des de lluny, enganyar a nens i homes necis amb la il·lusió que és un fuster de veritat.

-Com no?

-I crec, amic, que sobre totes aquestes coses la nostra manera de pensar ha de ser el següent: quan algú ens anunciï que ha trobat un home entès en tots els oficis i en tots els assumptes que cadascun en particular coneix, i que ho sap tot més perfectament que qualsevol un altre, cal respondre a aquest tal que és un simple i que probablement ha estat enganyat en topar amb algun xerraire o imitador, que li ha semblat omniscient per no ser ell capaç de distingir la ciència, la ignorància i la imitació.

-És la pura veritat -va dir.

República, 596i-598d, (Institut d'Estudis Polítics, Madrid 1969, vol. III, p.144-147. Traducció de José Manuel Pabón i Manuel Fernández Galiano).