Heidegger: la pregunta per la cosa

En què pensem quan diem «una cosa»? Esmentem un tros de fusta, una pedra; un ganivet, un rellotge; una pilota, una llança; una rosca o un filferro; però també al gran hall d'una estació l'anomenem una «cosa immensa»; el mateix a un pi gegant. Parlem de les múltiples coses que hi ha en una prada estival: de les pastures i herbes, de les papallones i els insectes; també anomenem cosa aquella cosa en la paret –és a dir, el quadre– i un escultor té en el seu taller diverses coses acabades i inacabades. Al contrari, dubtem ja a anomenar cosa el número 5. No es pot tocar ni sentir el nombre. De la mateixa manera, no es considera cosa la frase «fa mal temps», i tampoc la paraula aïllada «casa». Diferenciem precisament la cosa «casa» i la paraula que l'anomena. Tampoc considerem com a cosa una actitud i una disposició que assumim o abandonem en una oportunitat qualsevol.

Però si, per exemple, en alguna part es prepara una maquinació diem no obstant això: «Passa alguna cosa rara». Aquí no esmentem ni trossos de fusta, ni utensilis, ni coses semblants. I si per a una decisió cal «tenir en compte sobretot aquestes coses», les altres coses, que s'exclouen, no són pedres i coses per l'estil, sinó altres consideracions i decisions. Tampoc quan opinem que «les coses no van bé». Ara usem «cosa» en sentit més ampli que al començament de l'enumeració, és a dir, en el sentit que la nostra paraula alemanya (Ding) tenia al principi. Ding significa el mateix que thing: causa judicial, assumpte en general. El mateix quan «passem les coses en net», o quan la dita diu: «No cal apurar les coses». Tot, àdhuc el que no és fusta i pedra, sinó tasca i empresa, necessita el seu temps, I a qui les coses van bé, és aquell que té en ordre els seus assumptes, plans i treballs.

Ja és clar: comprenem la paraula «cosa» en dos significats, un més restringit i un altre més ampli. Cosa en el sentit més restringit és el tangible, visible, etc., el present fàctic.Cosa en sentit més ampli és tot assumpte disposat d'una o una altra manera, les coses que ocorren al «món», esdeveniments, successos. Finalment, hi ha encara un ús de la paraula en el sentit més ampli possible. Aquest sentit es va prefigurar fa ja molt temps i es va fer usual sobretot en la filosofia del segle XVIII. D'acord amb ell, parla per exemple Kant de «cosa en si» distingint-la de «cosa per a nosaltres», és a dir, de la cosa com a «fenomen». Una cosa en si és aquella que no ens és accessible per l'experiència com el són les pedres, les plantes i els animals.

Vegeu text més ampli

La pregunta por la cosa, Alfa Argentina, Buenos Aires 1975, p. 13-14.