Ius gentium

Expressió llatina, el sentit literal de la qual és «dret de gents», o dret de les nacions. Una de les tres classes de dret reconegudes pels juristes romans, que distingien entre ius civile, ius gentium i ius naturale. El primer ho constituïen les lleis positives de l'Estat; els dos últims, derivats del cosmopolitisme professat pels estoics, identificats en un començament i utilitzats per designar els drets vigents entre diferents pobles i drets que, sense necessitat d'estar promulgats positivament, eren raonablement acceptats per tots, es distingeixen a partir del s. II d. C., amb Ulpiano, entenent per ius naturale la llei que la naturalesa imposa als homes (tots els homes són iguals), i per ius gentium el conjunt de lleis, positives i naturals amb que les diverses nacions es relacionen entre si (per aquest dret, s'admetia l'esclavitud ). L'Edat Mitjana, que admet una comunitat internacional de nacions, cristianes o no, desenvolupa teories sobre el ius gentium, fundat en el dret natural, i orientat a regular la convivència entre les diverses nacions.

Veure Francisco de Vitoria.