Llei natural

Expressió que, en principi, atribueix un ordre racional al món, tant en l'aspecte físic i material, com en l'específicament humà. En el primer sentit, la racionalitat de l'univers implica que pot ser entès mitjançant lleis de la naturalesa, mentre que en el segon sentit es refereix a un ideal moral amb el qual tota llei humana positiva ha de conformar-se. Històricament, i en un sentit més precís, l'expressió prové del dret romà i de les teories medievals jurídiques (veure cita), i amb ella se suggereix la idea d'una llei no escrita, d'origen natural o diví, universal i invariable, comú a tots els homes i vàlida per a tot temps, cognoscible pel sol ús de la raó (pràctica), que serveix com de rerefons moral amb el qual tota llei positiva ha d'estar d'acord i que rep el nom de dret natural. La idea d'una llei o un dret natural, discutible des del punt de vista del positivisme jurídic, es funda bàsicament en una concepció teològica de la naturalesa, de tradició estoica i cristiana, i teleològica, d'origen aristotèlic.

Hobbes distingeix llei natural del dret natural (veure cita).

Veure termes relacionats.

Veure també estat de naturalesa.