Heidegger: la mort i el ser aquí
De Wikisofia
La revisió el 14:54, 19 maig 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
La mort és una possibilitat de ser que ha de prendre sobre si en cada cas el «ser aquí» mateix. Amb la mort és imminent pel «ser aquí» ell mateix en el seu «poder ser» més peculiar. En aquesta possibilitat li va en ser aquí» el seu «ser al món» absolutament. La seva mort és la possibilitat del «ja no poder ser aquí». Quan pel «ser aquí» és imminent ell mateix com aquesta possibilitat d'ell, és referit plenament a la seva «poder ser» més peculiar. Així imminent per a si mateix, són trencades en ell totes les referències a un altre «ser aquí». Aquesta possibilitat més peculiar i «irreferente» és al parell l'extrema. Quan «poder ser» no pot el «ser aquí» depassar la possibilitat de la mort. La mort és la possibilitat de l'absoluta impossibilitat del «ser aquí». Així es desembussa la mort com la possibilitat més peculiar, irreferent i irrebasable. Com a tal, és una assenyalada imminència. La seva possibilitat existenciària es funda que el «ser aquí» és obert essencialment per a si mateix, i ho és en la manera del «pre-ser-se». Aquest element estructural de la cura té en el «ser relativament a la mort» la seva més original concreció. El «ser relativament al fi» es fa un fenomen més clar com a «ser relativament a l'assenyalada possibilitat del "ser aquí"» que acabem de caracteritzar.
| El ser y el tiempo, F.C.E., México 1974, 5ª §50, p. 273-274. |
Original en castellà
La muerte es una posibilidad de ser que ha de tomar sobre sí en cada caso el «ser ahí» mismo. Con la muerte es inminente para el «ser ahí» él mismo en su «poder ser» más peculiar. En esta posibilidad le va al «ser ahí» su «ser en el mundo» absolutamente. Su muerte es la posibilidad del «ya no poder ser ahí». Cuando para el «ser ahí» es inminente él mismo como esta posibilidad de él, es referido plenamente a su «poder ser» más peculiar. Así inminente para sí mismo, son rotas en él todas las referencias a otro «ser ahí». Esta posibilidad más peculiar e «irreferente» es al par la extrema. En cuanto «poder ser» no puede el «ser ahí» rebasar la posibilidad de la muerte. La muerte es la posibilidad de la absoluta imposibilidad del «ser ahí». Así se desemboza la muerte como la posibilidad más peculiar, irreferente e irrebasable. En cuanto tal, es una señalada inminencia. Su posibilidad existenciaria se funda en que el «ser ahí» es abierto esencialmente para sí mismo, y lo es en el modo del «pre-ser-se». Este elemento estructural de la cura tiene en el «ser relativamente a la muerte» su más original concreción. El «ser relativamente al fin» se hace un fenómeno más claro en cuanto «ser relativamente a la señalada posibilidad del "ser ahí"» que acabamos de caracterizar.