Agustí d'Hipona: la veritat

Ningú és llançat de la veritat, que no sigui acollit per alguna imatge d'aquesta. Indaga què és el que en el plaer corporal captiva: res trobaràs fora de la conveniència; perquè si el que contraria engendra dolor, el congruent produeix delit. Reconeix, doncs, quin és la suprema congruència. No vulguis vessar-te fora; entra dins de tu mateix, perquè en l'home interior resideix la veritat; i si trobessis que la teva naturalesa és mudable, transcendeix-te a tu mateix, mes no oblidis que, en remuntar-te sobre el cim del teu ésser, t'eleves sobre la teva ànima dotada de raó. Encamina, doncs, els teus passos allí on la llum de la raó s'encén. Perquè, ¿on arriba tot bon pensador sinó a la veritat? La qual no es descobreix a si mateixa durant el discurs, sinó és més aviat la meta de tota dialèctica racional. Mira-la com l'harmonia superior possible i viu de conformitat amb ella. Confessa que tu no ets la veritat, perquè ella no es busca a si mateixa, mentre tu li vas donar abast per la investigació, no recorrent espais, sinó amb l'afecte espiritual, a fi que l'home interior concordi amb el seu hoste, no amb la fruïció carnal i baixa, sinó amb subidísimo delit espiritual

De la veritable religió, cap. 39 (en F. Canals, Textos de los grandes filósofos. Edat Mitjana, Herder, Barcelona 1979, p. 18).

---

Original en castellà

Nadie es arrojado de la verdad, que no sea acogido por alguna imagen de la misma. Indaga qué es lo que en el placer corporal cautiva: nada hallarás fuera de la conveniencia; pues si lo que contraría engendra dolor, lo congruente produce deleite. Reconoce, pues, cuál es la suprema congruencia. No quieras derramarte fuera; entra dentro de ti mismo, porque en el hombre interior reside la verdad; y si hallares que tu naturaleza es mudable, trasciéndete a ti mismo, mas no olvides que, al remontarte sobre la cimas de tu ser, te elevas sobre tu alma dotada de razón. Encamina, pues, tus pasos allí donde la luz de la razón se enciende. Pues, ¿adónde arriba todo buen pensador sino a la verdad ? La cual no se descubre a sí misma durante el discurso, sino es más bien la meta de toda dialéctica racional. Mírala como la armonía superior posible y vive en conformidad con ella. Confiesa que tú no eres la verdad, pues ella no se busca a sí misma, mientras tú le diste alcance por la investigación, no recorriendo espacios, sino con el afecto espiritual, a fin de que el hombre interior concuerde con su huésped, no con la fruición carnal y baja, sino con subidísimo deleite espiritual