Dret natural

Expressió que s'aplica al conjunt de lleis morals naturals -l'origen de les quals és la sola naturalesa quan es refereix a l'àmbit de la llibertat humana-, dins del supòsit, no universalment reconegut, que l'ordre legal forma part de l'ordre moral. Quan es funda en la naturalesa, el dret natural es refereix a valors universals i immutables.

En les Institucions de Justinià, «dret natural és el que la naturalesa va ensenyar a tots els animals» (Iust. Inst., I, 2 pr.). La Escolàstica medieval sosté l'existència del dret natural, que anomena «llei natural» sota el principi general que és reflex de la llei eterna (veure cita). La Reforma protestant dóna origen a una noció de dret natural no fundat en la llei eterna; l'iusnaturalisme racionalista, que procura la seva fonamentació en valors humans considerats universals, acaba convertint-se en dret positiu en les legislacions liberals i democràtiques.

Enfront del dret positiu, que sosté iustum quia iussum [just perquè està manat], el dret natural sosté la inversa: iussum quia iustum [manat perquè és just].