Lévi-Strauss: la dissolució del subjecte

 [...] el fi últim de les ciències humanes no és constituir a l'home, sinó dissoldre-ho. El valor eminent de l'etnologia és el de correspondre a la primera etapa d'una acció que comporta a unes altres: més enllà de la diversitat empírica de les societats humanes, l'anàlisi etnogràfica vol arribar a invariables, que, com a mostra la present obra, se situen de vegades en els punts més imprevists. Rousseau (2, cap. VlII) 10 havia pressentit amb la seva habitual clarividència: «Quan es vol estudiar als homes cal mirar prop de si; però per estudiar a l'home, cal aprendre a dirigir la vista al lluny; primer, cal observar les diferències, per a descobrir les propietats». No obstant això, no bastaria amb haver-hi reabsorbit les humanitats particulars en una humanitat general; aquesta primera empresa esbossa unes altres, que Rousseau no hauria admès de tan bon grau, i que incumbeixen a les ciències exactes i naturals: reintegrar a la cultura en la naturalesa, i, finalment, a la vida en el conjunt de les seves condicions físicoquímiques.

Però, a despit del gir voluntàriament brutal donat a la nostra tesi, no perdem de vista que el verb «dissoldre» no suposa, de cap manera (i àdhuc exclou) la destrucció de les parts constitutives del cos sotmès a l'acció d'un altre cos. La solució d'un sòlid en un líquid modifica la disposició de les molècules del primer; ofereix també, sovint, un mitjà eficaç de posar-les en reserva, per a recuperar-les quan sigui necessari i estudiar millor les seves propietats. Les reduccions que considerem no seran, doncs, legítimes, i ni tan sols possibles, més que amb dues condicions, la primera de les quals és la de no empobrir els fenòmens sotmesos a reducció, i la de tenir la certitud que, prèviament, sigui reunit al voltant de cadascun tot el que contribueix a la seva riquesa i a la seva originalitat distintives: doncs no serviria de res empunyar un martell per pegar al costat del clau.

En segon lloc ha d'estar un preparat a veure que cada reducció canvia de cap a peus la idea preconcebuda que podia un formar-se del nivell, sigui com anàs, que un tracta d'aconseguir. La idea d'una humanitat general, a la qual condueix la reducció etnogràfica, no guardarà cap relació amb la idea que ens havíem format abans. I el dia en què arribem a comprendre la vida com una funció de la matèria inerta, serà per a descobrir que aquesta posseeix propietats fart diferents de les quals li atribuíem anteriorment. Per tant, no podríem classificar els nivells de reducció en superiors i inferiors, ja que, pel contrari, cal esperar al fet que, per conseqüència de la reducció, el nivell considerat superior comuniqui retroactivament una mica de la seva riquesa al nivell inferior al qual I'haurem reduït. L'explicació científica no consisteix en el pas de la complexitat a la simplicitat, sinó en la substitució d'una complexitat menys intel·ligible per una altra més intel·ligible.

En la nostra perspectiva, per tant, el jo no s'oposa a l'altre, com l'home no s'oposa al món: les veritats captades a través de l'home són «del món» i són importants per això mateix. Llavors, es comprèn que descobrim en l'etnologia el principi de tota investigació [...]

Qui comença per instal·lar-se en les preteses evidències del jo ja no surt d'aquí. El coneixement dels homes els sembla, de vegades, més fàcil a els qui es deixen agafar en el parany de la identitat personal. Però d'aquesta manera es tanquen la porta del coneixement de l'home: tota investigació etnogràfica té el seu principi en «confessions» escrites o inconfessades. De fet, Sartre queda captiu del seu Cogito: el de Descartes permetia l'accés a l'universal, però a condició de ser psicològic i individual; al sociologitzar el Cogito, Sartre canvia solament de presó. En endavant, el grup i l'època de cada subjecte faran per a ell les vegades de consciència intemporal.

El pensamiento salvaje, F.C.E., México 1972. p. 357-359, 361.

---

Original en castellà

[...] el fin último de las ciencias humanas no es constituir al hombre, sino disolverlo. El valor eminente de la etnología es el de corresponder a la primera etapa de una acción que comporta a otras: más allá de la diversidad empírica de las sociedades humanas, el análisis etnográfico quiere llegar a invariables, que, como muestra la presente obra, se sitúan a veces en los puntos más imprevistos. Rousseau (2, cap. VlII) 10 había presentido con su habitual clarividencia: «Cuando se quiere estudiar a los hombres hay que mirar cerca de sí; pero para estudiar al hombre, hay que aprender a dirigir la vista a lo lejos; primero, hay que observar las diferencias, para descubrir las propiedades». Sin embargo, no bastaría con haber resorbido las humanidades particulares en una humanidad general; esta primera empresa esboza otras, que Rousseau no habría admitido de tan buen grado, y que incumben a las ciencias exactas y naturales: reintegrar a la cultura en la naturaleza, y, finalmente, a la vida en el conjunto de sus condiciones físicoquímicas.

Pero, a despecho del giro voluntariamente brutal dado a nuestra tesis, no perdemos de vista que el verbo «disolver» no supone, de ninguna manera (y aun excluye) la destrucción de las partes constitutivas del cuerpo sometido a la acción de otro cuerpo. La solución de un sólido en un líquido modifica la disposición de las moléculas del primero; ofrece también, a menudo, un medio eficaz de ponerlas en reserva, para recuperarlas cuando sea necesario y estudiar mejor sus propiedades. Las reducciones que consideramos no serán, pues, legítimas, y ni siquiera posibles, más que con dos condiciones, la primera de las cuales es la de no empobrecer los fenómenos sometidos a reducción, y la de tener la certidumbre de que, previamente, sea reunido alrededor de cada uno todo lo que contribuye a su riqueza y a su originalidad distintivas: pues no serviría de nada empuñar un martillo para pegar al lado del clavo.

En segundo lugar debe estar uno preparado a ver que cada reducción cambia de pies a cabeza la idea preconcebida que podía uno formarse del nivel, sea cual fuere, que uno trata de alcanzar. La idea de una humanidad general, a la cual conduce la reducción etnográfica, no guardará ninguna relación con la idea que nos habíamos formado antes. Y el día en que lleguemos a comprender la vida como una función de la materia inerte, será para descubrir que ésta posee propiedades harto diferentes de las que le atribuíamos anteriormente. Por tanto, no podríamos clasificar los niveles de reducción en superiores e inferiores, puesto que, por lo contrario, hay que esperar a que, por consecuencia de la reducción, el nivel considerado superior comunique retroactivamente algo de su riqueza al nivel inferior al cual Io habremos reducido. La explicación científica no consiste en el paso de la complejidad a la simplicidad, sino en la sustitución de una complejidad menos inteligible por otra más inteligible.

En nuestra perspectiva, por consiguiente, el yo no se opone al otro, como el hombre no se opone al mundo: las verdades captadas a través del hombre son «del mundo» y son importantes por eso mismo. Entonces, se comprende que descubramos en la etnología el principio de toda investigación [...]

Quien empieza por instalarse en las pretendidas evidencias del yo ya no sale de ahí. El conocimiento de los hombres les parece, a veces, más fácil a quienes se dejan coger en la trampa de la identidad personal. Pero de esta manera se cierran la puerta del conocimiento del hombre: toda investigación etnográfica tiene su principio en «confesiones» escritas o inconfesadas. De hecho, Sartre queda cautivo de su Cogito: el de Descartes permitía el acceso a lo universal, pero a condición de ser psicológico e individual; al sociologizar el Cogito, Sartre cambia solamente de prisión. En lo sucesivo, el grupo y la época de cada sujeto harán para él las veces de conciencia intemporal.