Kierkegaard: la subjectivitat és la veritat

[...] Des del punt de vista ètic, la realitat és més important que la possibilitat. L'ètica vol precisament destruir el desinterès de la possibilitat, fent de l'existència el suprem interès. Per això l'ètica desitja impedir les temptatives de confusió; per exemple, la que consisteix a contemplar èticament al món i els homes. No es pot, certament, contemplar èticament, no hi ha més que una contemplació ètica; la de si mateix. L'ètica estreta la seva abraçada en un instant sobre l'individu, exigint d'ell que existeixi èticament. No xerra ella de milions d'homes ni de generacions, no pren la humanitat en bloc, el mateix que la policia no deté a la Humanitat pura. L'ètica s'entén amb l'individu, i, observem-ho bé, amb cada individu. El mateix que Déu sap quants cabells hi ha en el cap d'un home, el mateix l'ètica sàpigues quants homes existeixen, i el cens ètic no es realitza per a obtenir una suma total, sinó per interès de cada particular. L'ètica s'exigeix a si mateixa per cada individu; tan sols un tirà o un home impotent s'acontenta amb delmar. L'ètica pren a l'individu i exigeix d'ell que s'abstingui de tota contemplació, i sobretot de la del món i els homes. Doncs l'ètica, quan és l'interior, no es deixa en absolut contemplar per qualsevol que es mantingui en l'exterior, no es deixa realitzar sinó pel subjecte particular que pot saber el que habita en ell. Això que habita en l'home és l'única realitat que, pel fet que se sap una mica d'ella, no es converteix en una possibilitat i de la qual no es pot saber alguna cosa perquè se la pensa, doncs és la realitat pròpia de l'home. D'ella, quan realitat pensada, és a dir, quan possibilitat, sabia ell alguna cosa abans que arribés a ser aquesta realitat pensada, mentre que no sabia res de la realitat d'un altre abans de pensar-la, és a dir, de transformar-la en possibilitat.

Per a tota realitat exterior a mi, és cert que jo no puc agafar-la si no és pensant-la. Si hagués de proposar-me-la realment, faria falta que jo em transformés en l'altre –aquell que la fa–, faria falta que d'aquesta realitat estranya fes la meva pròpia, la qual cosa és impossible. Si, en efecte, converteixo una realitat estranya en la meva pròpia, això no significa que, pel fet de tenir coneixement d'ella, jo em converteixo en l'altre, sinó que això significa una nova realitat que em pertany, quan sóc diferent de l'altre.

Quan penso alguna cosa que vull fer, però que encara no he fet, aquesta cosa pensada, per delimitada que sigui, a la qual es pot, d'altra banda, anomenar justament, una realitat pensada, és una possibilitat. Inversament, quan penso alguna cosa que un altre ha fet, és a dir, una cosa real, retiro aquesta dada real de la realitat i ho transporto en la possibilitat, doncs una realitat pensada és una possibilitat i, des del punt de vista del pensament, més important que la realitat, però no des del punt de vista de la realitat. Això assenyala alhora que èticament no hi ha relació directa entre subjecte i subjecte, la seva realitat és per a mi una possibilitat, i aquesta realitat pensada es comporta, quan possibilitat, com el meu propi pensament d'alguna cosa que encara no he fet; es relaciona amb l'acció corresponent a aquest pensament.

Estèticament i intel·lectualment es pot dir que una realitat no està entesa i pensada sinó quan la seva esse es troba dissolt en la seva posseeix. Èticament es pot dir que la possibilitat està entesa quan cada posseeix és en realitat un esse. Quan l'estètica i l'intel·lectual observen de prop la cosa, protesten davant cada esse que no és un posse; quan es tracta de l'ètica, condemna cada posse que no és un esse, és a dir, un posse en el mateix individu,doncs aquest, èticament, no té res a fer amb altres individus. En la nostra època tot està confós: es contesta l'estètic en idioma ètic, la fe en idioma intel·lectual, etc. Se sap l'última paraula de tot, i, no obstant això, no es presta la menor atenció al plànol sobre el qual cada problema té la seva resposta. Al món espiritual això produeix una confusió encara major que si, al món burgès, un negoci eclesiàstic fos resolt per la comissió per al pavimentat dels carrers.

[...] Què és el pensament abstracte? És el pensament en el qual no hi ha subjecte pensant. SI fa abstracció de tota una altra cosa que el pensament i només el pensament es troba en el seu mitjà apropiat. L'existència no es dóna sense pensament; però en l'existència el pensament es troba en un mitjà estrany. Què significa llavors plantejar-se problemes de realitat, en el sentit de l'existència, en el llenguatge del pensament abstracte, ja que aquest fa justament el contrari? Què és el pensament concret? És el pensament en el qual hi ha un subjecte que pensa, i un cert alguna cosa (en el sentit d'alguna cosa únic) que és pensat, allí on l'existència dóna pensament, temps i espai al pensador que existeix.

La subjectivitat és la veritat; la subjectivitat és la realitat.

Apostilla incientífica conclusiva a las "Migajas filosóficas", R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.32-34.

---

Original en castellà

[...] Desde el punto de vista ético, la realidad es más importante que la posibilidad. La ética quiere precisamente destruir el desinterés de la posibilidad, haciendo de la existencia el supremo interés. Por ello la ética desea impedir las tentativas de confusión; por ejemplo, la que consiste en contemplar éticamente al mundo y los hombres. No se puede, ciertamente, contemplar éticamente, no hay más que una contemplación ética; la de sí mismo. La ética estrecha su abrazo en un instante sobre el individuo, exigiendo de él que exista éticamente. No charla ella de millones de hombres ni de generaciones, no toma la humanidad en bloque, lo mismo que la policía no detiene a la Humanidad pura. La ética se entiende con el individuo, y, observémoslo bien, con cada individuo. Lo mismo que Dios sabe cuántos cabellos hay en la cabeza de un hombre, lo mismo la ética sabe cuántos hombres existen, y el censo ético no se realiza para obtener una suma total, sino por interés de cada particular. La ética se exige a sí misma por cada individuo; tan sólo un tirano o un hombre impotente se contenta con diezmar. La ética toma al individuo y exige de él que se abstenga de toda contemplación, y sobre todo de la del mundo y los hombres. Pues la ética, en cuanto es lo interior, no se deja en absoluto contemplar por quienquiera que se mantenga en el exterior, no se deja realizar sino por el sujeto particular que puede saber lo que habita en él. Esto que habita en el hombre es la única realidad que, por el hecho de que se sabe algo de ella, no se convierte en una posibilidad y de la cual no se puede saber algo porque se la piense, pues es la realidad propia del hombre. De ella, en cuanto realidad pensada, es decir, en cuanto posibilidad, sabía él algo antes de que llegase a ser esta realidad pensada, mientras que no sabía nada de la realidad de un otro antes de pensarla, es decir, de transformarla en posibilidad.

Para toda realidad exterior a mí, es cierto que yo no puedo cogerla si no es pensándola. Si debiese proponérmela realmente, haría falta que yo me transformase en el otro –aquel que la hace–, haría falta que de esa realidad extraña hiciese la mía propia, lo que es imposible. Si, en efecto, convierto una realidad extraña en la mía propia, ello no significa que, por el hecho de tener conocimiento de ella, yo me convierto en el otro, sino que eso significa una nueva realidad que me pertenece, en cuanto soy diferente del otro.

Cuando pienso algo que quiero hacer, pero que todavía no he hecho, esta cosa pensada, por delimitada que sea, a la que se puede, por otra parte, llamar justamente, una realidad pensada, es una posibilidad. Inversamente, cuando pienso algo que otro ha hecho, es decir, una cosa real, retiro ese dato real de la realidad y lo transporto en la posibilidad, pues una realidad pensada es una posibilidad y, desde el punto de vista del pensamiento, más importante que la realidad, pero no desde el punto de vista de la realidad. Esto señala a la vez que éticamente no hay relación directa entre sujeto y sujeto, su realidad es para mí una posibilidad, y esa realidad pensada se comporta, en cuanto posibilidad, como mi propio pensamiento de algo que todavía no he hecho; se relaciona con la acción correspondiente a ese pensamiento.

Estéticamente e intelectualmente se puede decir que una realidad no está entendida y pensada sino cuando su esse se halla disuelto en su posee. Éticamente se puede decir que la posibilidad está entendida cuando cada posee es en realidad un esse. Cuando la estética y lo intelectual observan de cerca la cosa, protestan ante cada esse que no es un posse; cuando se trata de la ética, condena cada posse que no es un esse, es decir, un posse en el mismo individuo,pues éste, éticamente, no tiene nada que hacer con otros individuos. En nuestra época todo está confundido: se contesta lo estético en idioma ético, la fe en idioma intelectual, etc. Se sabe la última palabra de todo, y, sin embargo, no se presta la menor atención al plano sobre el que cada problema tiene su respuesta. En el mundo espiritual esto produce una confusión todavía mayor que si, en el mundo burgués, un negocio eclesiástico fuese resuelto por la comisión para el pavimentado de las calles.

[...] ¿Qué es el pensamiento abstracto? Es el pensamiento en el que no hay sujeto pensante. SI hace abstracción de toda otra cosa que el pensamiento y sólo el pensamiento se halla en su medio apropiado. La existencia no se da sin pensamiento; pero en la existencia el pensamiento se halla en un medio extraño. ¿Qué significa entonces plantearse problemas de realidad, en el sentido de la existencia, en el lenguaje del pensamiento abstracto, puesto que éste hace justamente lo contrario? ¿Qué es el pensamiento concreto? Es el pensamiento en el que hay un sujeto que piensa, y un cierto algo (en el sentido de algo único) que es pensado, allí donde la existencia da pensamiento, tiempo y espacio al pensador que existe.

La subjetividad es la verdad; la subjetividad es la realidad.