Estat
De Wikisofia
La revisió el 14:46, 21 maig 2019 per Jorcor (discussió | contribucions)
(del llatí status, acció de romandre, situació, de stare, romandre en peus)
Terme que s'aplica a la comunitat política (la koinonía politiké d'Aristòtil) a partir del s. XVI, època en què neix el concepte d'Estat per obra de les teories de Maquiavel i dels moviments de transformació política d'Europa en aquesta època. Amb anterioritat, s'utilitzaven els termes πόλις, polis, entre els grecs, i civitas, entre els romans, i regnum o imperium, entre els medeivales. Ni la polis grega ni la civitas romana, ni tampoc, encara que per raons diferents, les organitzacions polítiques feudals del món medieval, eren estats en el sentit modern; mancaven dels tres atributs fonamentals –segons els teòrics del dret polític– de l'Estat:
1) disposar de poder polític distribuït en diverses institucions (el poder legislatiu, executiu i administratiu), la principal manifestació del qual és el poder coercitiu, que s'exerceix en un
2) territori sobre el qual s'estableix una població a la qual es dóna el nom de societat, els membres de la qual tenen la voluntat de compartir d'una forma estable un conjunt d'idees polítiques, que configuren una
3) cultura política, substancialment especificada en la constitució. L'aparició històrica de l'Estat es produeix en una època en què moral –la manera com regula l'individu la seva conducta– i política –la manera com es regeix una societat– se separen i fan autònomes (separació que no es donava en la polis o en la civitas). La institució de l'Estat suposa la creació d'un àmbit de la vida humana específicament polític, amb els seus conceptes i principis nous: l'àmbit del polític.
La nova institució política, històricament independitzada de la religió i de l'Església, troba primerament justificació teòrica en El príncep de Maquiavel, qui la vincula a la figura del governant i a la seva habilitat i sagacitat. Durant els segles XVII i XVIII, les teories del contracte social procuren una base racional millor per a justificar el fet que un ciutadà, o un grup de ciutadans, exerceixi un poder –que no és seu– sobre uns altres. Aquestes teories contractualistes s'oposen a la visió aristotèlica de l'origen de la societat com a fi pretesa per la naturalesa, a la seva concepció de l'home com naturalment sociable i a la idea tradicional de l'origen diví del poder.
Nascut l'Estat per a protegir la seguretat dels ciutadans, se li afegeix aviat com a missió pròpia la defensa de les seves llibertats. Sorgeixen així els principis de l'Estat de dret, o Estat protector de les llibertats públiques, i les diverses maneres com s'entendran aquestes dins –i fora– de les democràcies liberals, que s'estableixen durant els segles XIX i XX.
Crítiques polític-filosòfiques contra l'Estat són l'anarquisme i el marxisme.
La societat civil, amb freqüència contraposada a l'Estat, representa l'autonomia social institucionalitzada enfront de les institucions polítiques, però no independent d'elles.