Cornelius Castoriadis

(en grec Κορνήλιος Καστοριάδης)

Filòsof, economista i psicoanalista francès d'origen grec. Va néixer a Istanbul, encara que molt ràpid la seva família es va establir a Atenes, on va estudiar economia, dret i filosofia. Va marxar a França en 1945, a la fi de la Segona Guerra Mundial, després de contemplar com Stalin i els soviètics deixaven morir als combatents comunistes grecs per a satisfer els pactes amb els aliats. Aquest fet li va conduir a elaborar una feroç crítica al marxisme soviètic, encara que des de posicions marxistes radicals. A França va ingressar en el partit trotskista, encara que aviat es va separar d'aquesta altra forma de ortodòxia, ja que, encara que en els seus inicis Castoriadis (conegut pels seus amics com Corneille) va criticar el marxisme staliniano en nom del trotskisme, aviat vió els límits d'aquesta crítica.

En 1949 va crear la revista Socialisme o Barbàrie, que va dirigir fins a 1965 i que va exercir una notable influència. En 1970 va crear, juntament amb Claude Lefort, Miguel Abensour, Marcel Gouchet i Pierre Clastres, la revista Lliure. Va treballar fins a 1970 com a economista en l'OCDE. En 1979 va accedir al càrrec de Director de l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials de París. Va morir el divendres 26 de desembre de 1997.

Ja des de l'època de Socialisme o Barbàrie va emprendre també la crítica del trotskisme en nom del marxisme radical, renovat per una aproximació al pensament de Marx, comparable a la de Karl Korsch i, sobretot, a la de Rosa Luxemburg. Encara que es va inspirar en el marxisme radical, també va denunciar els aspectes burocràtics inherents al projecte marxista. El seu contacte amb la psicoanàlisi de Freud li va conduir posteriorment a un aprofundiment de la seva posició crítica, en la qual conjuminava els aspectes socials juntament amb una anàlisi del subjecte humà.

En aquesta síntesi entre tots dos pensadors, Castoriadis va concebre el subjecte d'una manera propera a la tradició de la filosofia aristotèlica de la totalitat, rebutjant la compartimentació del racionalisme reductor, de l'empirisme lògic o del positivisme evolucionista. Aquestes concepcions emmascaren l'autèntica realitat social i han estat (juntament amb les seves prolongacions ideològiques diverses) frens a la veritable idea del democràtic radical. L'home modern ha abandonat els ideals emancipadores i es veu embrutit pels mitjana que li escamotegen i emmascaren la realitat. Entre el descrèdit de les religions, d'una banda, i els desitjos consumistes, d'una altra, es palesa la incapacitat moderna per a donar sentit a l'existència, que l'espera de l'Estat, dels gurus o dels mitjana, renunciant a l'únic projecte emancipador: som nosaltres mateixos els que hem de donar-nos el sentit.

A partir de l'anàlisi antropològic del procés de socialització pel treball i del fonament originari propi a tota activitat humana, Castoriadis arriba a la base de la creació «soci-històrica» del imaginari radical, antropològicament determinat, del que resulta tota forma instituïda social. Aquesta categoria del imaginari radical, que és el nucli del seu pensament, suposa una originació incessant d'alteritat, anterior a qualsevol altra estructura, inscrita en la temporalitat natural. (En aquest sentit el seu pensament es vincula més del que sembla a la Lebensphilosophie de Dilthey a Simmel). Aquesta categoria d'anàlisi la desenvolupa en el seu llibre La institució imaginària de la societat (1975), on critica tot intent de pensar el social a partir d'«instàncies», de «nivells», o d'«infraestructures / superestructures»: és sempre la mediació constituent de l'imaginari social la que funda el Tot, la que és necessari revelar per a comprendre el fet humà. D'aquesta forma, el concepte del imaginari radical li serveix com a eina de desconstrucció de tots els mites socials, inclosos els aspectes inherentment burocràtics del marxisme. La societat no ha de concebre's com una estructura funcional. És al revés, la funcionalitat ve després del retrobament dels imaginaris socialitzats, de manera que les institucions humanes «tenen unitat perquè encarnen cada vegada un magma de significacions imaginàries socials».

Les seves crítiques premonitòries al marxisme fossilitzat no són obstacle perquè arremeti, amb més duresa si cap, contra el conformisme antiemancipador propi de l'anomenat pensament únic (la ideologia capitalista triomfant), que al seu judici constitueix una regressió comparable a la del totalitarisme. Per això va seguir la democràcia moderna, a la qual veia com l'acabament equivocat d'una falsa llibertat i com el sistema d'incorporació del liberalisme econòmic burgès, que impedeix, com els totalitarismes, encara que de forma més subtil, el desenvolupament i l'autonomia de l'individu.

Aquesta autonomia no la concep a la manera anarquista clàssica, sinó fundada en la responsabilitat del subjecte humà, tema que tracta en Les cruïlles del laberint (1978), i que, al seu torn es funda en la necessitat antropològica de la convivència.

Altres obres:

La societat burocràtica (trad. esp. 1976)

Davant la guerra (trad. esp. 1986)

Els dominis de l'home: les cruïlles del laberint (trad. esp. 1988)

El món fragmentat (tad. esp. 1993)