Ecologia

(del grec οικος, oikos, «casa»)

Estudi dels organismes en el seu medi ambient o hàbitat. El terme és emprat, per primera vegada, en un sentit semblant a l'actual, al segle XIX, per Ernst Haeckel, zoòleg, amic de Darwin, qui el relaciona amb el concepte d'«economia de la naturalesa», usat anteriorment per referir-se a la idea d'harmonia global i mútua interdependència entre les diferents espècies vives de la naturalesa i el seu mitjà.

A la fi del segle XIX, l'ecologia comença a constituir-se en disciplina científica i integra en les seves nocions fonamentals la idea (en principi oposada) d'adaptació darwinista, i les investigacions se centren en l'estudi de les relacions de les plantes primer, i després dels animals, amb el seu mitjà, que exigeixen una interrelació, cada vegada més global, amb la geologia, la topografia o les condicions climàtiques. Aquest punt de vista holístic facilita la consideració de les relacions de l'organisme amb el seu mitjà a manera d'un «ecosistema» (el conjunt que forma una comunitat biològica i el seu mitjà, en el qual es diferencien les funcions dels seus elements components: productors [plantes verdes], consumidors [herbívors i els seus predadors] i descomponedors [microorganismes]), i això permet vertebrar l'ecologia amb la teoria general dels sistemes i l'obre a la idea de la interrelació de tots els ecosistemes en un tot viu, denominat Terra: el planeta com a ecosistema global; la «hipòtesi Gaia» (Gaia: Una nova visió de la Terra, 1979), de James Lovelock, és un intent de desenvolupar científicament aquesta idea.

Cap a 1920, per obra dels sociòlegs i geògrafs de l'Escola de Chicago (R.I. Park, E. Burges), en comparar les relacions de la comunitat humana viva i el seu mitjà amb les de les poblacions de plantes i animals igualment amb el seu mitjà, sorgeix l'ecologia humana o social, també anomenada urbana. Li competeix com a tasca l'estudi de les relacions de la comunitat humana amb el seu entorn, així com les repercussions de les estructures socials sobre el mitjà. L'ecologia humana tracta també de promoure l'acomodació adequada de l'home en el seu entorn natural –i de difondre aquesta idea–, cada vegada més profundament transformat i alterat per l'acció humana. L'intent de solucionar, amb mitjans interdisciplinaris, la crisi mediambiental i els seus problemes bàsics, d'origen sociocultural, de pol·lució o contaminació atmosfèrica i conservació del medi ambient, és un dels seus objectius primaris. En una altra perspectiva, es tracta de conjugar el subsistema biofísic amb el subsistema sociocultural.

L'«ecologisme» és la forma política de l'ecologia, o en general el moviment social de protecció del medi ambient. Neix a la fi dels anys seixanta, adquireix aspectes de crítica i protesta contra un desenvolupament incontrolat que no respecti el medi ambient i les matèries primeres i s'organitza conceptualment com una veritable concepció del món. Contra el model socioambiental establert, defensa el concepte de sostenibilitat (o sustentabilitat), o desenvolupament sostingut o sostenible: el que aconsegueix impedir el procés de degradació de l'entorn. Aplicat en un començament als problemes d'explotació agrícola, el terme es va generalitzar a la fi dels vuitanta per aplicar-se a tota forma de desenvolupament econòmic que procuri una forma d'equilibri estable, no causi contaminació, eviti l'esgotament de formes d'energia no renovables, no provoqui problemes de difícil solució en el futur i tenda a la internalització (integració en el procés de producció) de costos i residus.

El moviment ecologista serveix, sovint, de base ideològica a organitzacions socials o partits polítics. En això han exercit una gran influència certs esdeveniments del tipus de catàstrofes ecològiques (al gener de 1967, ocorre el naufragi del petrolier Torrey Canyon enfront de les costes de Bretanya; al març de 1975, es produeix el primer accident greu, conegut, en una central nuclear, a Alabama, Estats Units; en 1981, científics britànics parlen del forat en la capa d'ozó en l'Antàrtida; al desembre de 1984, es produeix una fuita de la multinacional Union Carbide en Bhopa, en l'Índia, que provoca la mort a 2.000 persones i lesions a altres 200.000; a l'abril de 1986, esclata el reactor 4 de la central nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, raó per la qual han de ser evacuades 140.000 persones, etc.) que susciten la preocupació dels diversos Estats i fan reaccionar a l'opinió pública (en setembre de 1971, neix el moviment de «Greenpeace»; a l'abril de 1972, es funda a Tasmània, Austràlia, el primer partit ecologista; en 1984, es constitueix el grup «Arcoiris» que aglutina als europarlamentaris «Verds» de la CEE; aquest mateix any es reuneix per primera vegada la Comissió Mundial sobre el Medi ambient i el Desenvolupament, creada per l'Assemblea General de l'ONU de 1983; al juny de 1992 se celebra la Segona Conferència Mundial sobre el Medi ambient a Rio de Janeiro, convocada per l'ONU, etc.)

El Congrés de Dones sobre el Medi ambient, celebrat en Albany, als Estats Units, al juny de 1978, ratifica el vincle que el feminisme, en forma d'ecofeminisme, estableix amb el moviment ecologista.

A Espanya, estan constituïdes l'Associació espanyola de defensa de la naturalesa (AEDENAT) i la Coordinadora d'organitzacions de defensa ambiental (CODA). «Els Verds» s'organitzen, a Espanya, en diferents grups: Els Verds, Grup Verd, Els Verds-Grup Verd i Els Verds Ecologistes. Als països desenvolupats i democràtics, l'ecologia i, sobretot, la sostenibilitat, han deixat de ser cada vegada més exigència exclusiva del moviment ecologista, per passar a formar part, programàticament almenys, del patrimoni comú dels partits tradicionals.

Hi ha corrents d'ecologisme profund (deep ecology en oposició a l'ecologisme sostenibilista o shallow ecology), que defensen un fonamentalisme socioambiental.