Consciència moral

 També anomenada, en llenguatge escolàstic, sindéresis (encara que el terme grec que tradueix és συνείδησις). Activitat de la ment humana per la qual es representa la rectitud, o l'absència de rectitud, d'una decisió, acció o omissió. És, per tant, la capacitat humana de jutjar sobre la bondat o la maldat, la capacitat de realitzar judicis morals o la de comprendre l'obligació incondicional que imposa el deure. Se sol anomenar consciència antecedent a la qual precedeix a la realització de l'acte, o a la decisió d'actuar o no actuar, i que es percep com un suggeriment de la raó a fer el bé, i consciència conseqüent, a la qual és posterior a l'acció, decisió o omissió, i que consisteix en una reflexió o judici de la raó sobre el fet, decidit o omès. No és sinó la mateixa consciència humana, en tant que es refereix, no al coneixement d'«objectes», sinó al coneixement de la moralitat dels «actes» i és, per tant, allò que es denomina raó pràctica i, com a autoconsciència, coincideix amb el subjecte personal, lliure i responsable.

Es considera la consciència norma última de moralitat (última en el sentit de «més propera»), el que implica l'obligatorietat d'atenir-se a ella en el terreny pràctic. La consciència és principi de moralitat justament perquè obliga. No deu, no obstant això, entendre's que es tracta d'una obligatorietat subjectivament entesa, sinó objectivament fundada pel caràcter eminentment social de la consciència. Encara així, la denominada «desobediència civil» i l'«objecció de consciència» poden suposar un enfrontament de deures entre l'obligatorietat percebuda per la pròpia consciència i l'obligatorietat que emana de la llei civil justa.

Per desobediència civil s'entén la inobservança activa o passiva d'alguna llei civil feta amb ànim de posar públicament en evidència, i en forma no violenta, el seu caràcter injust, encara que legítim.

L'objecció de consciència és, al seu torn, el rebuig a acceptar mandats o ordres per motius de consciència.

Ni l'una ni l'altra han de ser actes violents, però sí públics, perquè es duen a terme amb la intenció de provocar un canvi en les lleis. En la desobediència civil s'apel·la al sentit de justícia de la majoria, mentre que en l'objecció s'apel·la a raons de consciència; aquesta sol fer-se, preferentment, encara que no exclusivament, per motius ètics, religiós o ideològics; aquella obeeix més aviat a motius polítics i socials.

La consciència moral s'adquireix en el procés de socialització.