Fisiocràcia

(Etimològicament, del grec, vol dir «domini de la naturalesa»). Teoria econòmica, el principal representant de la qual va ser F. Quesnay, 1694-1774 (especialment en la seva obra Tableau Economique), oposada al mercantilisme intervencionista, que defensava que el procés de producció i distribució,- en el context de la societat agrària i aristocràtico-feudal del segle XVIII-, el sòl i la terra són les úniques fonts de riquesa, de manera que consideraven que l'única activitat generadora de riquesa per a les nacions era el conreu dels camps o agricultura. Així, defensaven que solament en les activitats agrícoles la naturalesa possibilita que el producte obtingut sigui més gran que els utilitzats en la producció originant un excedent econòmic. Així,doncs, per als fisiòcrates, -en contra del mercantilisme-, la riquesa d'una nació procedia de la seva capacitat de producció i no de les riqueses acumulades pel comerç.

En defensar que, en darrera instància, tota la riquesa venia de la terra i que solament l'agricultura era capaç de produir més del que es necessitava per a mantenir als qui s'ocupaven d'ella, defensaven un impost únic sobre la terra i proposaven l'anul·lació de tots els impostos establerts pels mercantilistes. La tendència general dels fisiòcrates era el lliure canvi i, coherentment amb això, pensaven que la tasca de l'economista es reduïa a descobrir el joc de les lleis naturals. La intervenció de l'estat, deien, és inútil, ja que aquest no faria altra cosa que interferir aquest ordre essencial.

En creure en l'existència d'una llei natural, pensaven que el correcte funcionament del sistema econòmic s'asseguraria sense la intervenció del govern. D'aquí la seva clàssica divisa, contraria al proteccionisme: «laissez faire, laissez passer».

Inicialment Adam Smith es va adherir a les idees dels fisiòcrates, encara que ben aviat va abandonar aquestes tesis en sostenir que és el treball humà (no solament en l'agricultura) el que produeix totes les riqueses.